Opinions i consignes

Diumenge s’inaugura un nou canal de televisió a la Gran Bretanya. Es dirà GB News i anuncia que apostarà per l’opinió. Simplificant, el canal s’ha comparat amb la Fox News nord-americana, que tant va influir en l’ascens de Donald Trump i la instauració d’un negacionisme pseudoreligiós. Passats els anys, ja hem assimilat que el model de Fox News es basa en la convicció que és molt més fàcil crear estats d’opinió que no pas informar. Més fàcil i més rendible a nivell d’influència i poder. Explicar la complexitat de la realitat obliga a una inversió molt superior al que costa afavorir una efervescència en l’opinió que satisfaci el miratge de la participació, la pluralitat i la confusió entre ego i criteri.

Entès com un mètode d’interpretació de la realitat, el criteri s’ha de cultivar i no li cal una exposició permanent per reafirmar-se. Al contrari: vol foc lent i fuig de l’efectisme del microones. Les opinions, en canvi, es poden acumular amb furor numismàtic, com si tenir-ne moltes et convertís en un atleta preparat per enfrontar-se a totes les discussions i tertúlies imaginables. El procés tradicional d’arribar a tenir una opinió gràcies a una combinació d’experiència, reflexió, informació i musculatura moral està amenaçat pels grans proveïdors de criteris envasats al buit. La tecnologia potencia corrents d’influència gregària i experimenta amb la reacció química entre credulitat, immediatesa i mentida. En persones molt joves (o desesperades), el fenomen s’agreuja. Amb criteris encara en formació, voler agradar es converteix en una obsessió, no solament per evitar quedar al marge, sinó per accedir a la cúpula, poc meritocràtica, de la influència.

Un dels malentesos del present, que la immediatesa ha sofisticat fins al paroxisme, estableix que les opinions competeixen en una mena d’hiperespai tan democratitzat que qualsevol reflexió té el mateix valor. Es mitifica el dret a opinar encara que aquesta opinió sigui una bajanada o una falsedat. Fa uns anys, quan l’humorista Guy Bedos afirmava que el racisme no és opinió, sinó un delicte, descrivia perfectament l’energia dialèctica –d’anada i de tornada– que governa el que anomenem opinió publicada. En societats democràtiques opinar és un dret que convé cultivar, encara que només sigui per no cedir-lo a una elit de dèspotes il·lustrats o a grans lobbies de la manipulació. Sovint, però, l’opinió acaba sent una prestació substitutòria del coneixement, un passatemps o un antidepressiu. En moltes converses privades o públiques s’intercanvien opinions amb una temeritat que no és proporcional al coneixement que contenen. ¿I què passa amb els que practiquem l’opinió de manera professional? Que ens convé no oblidar què deien els germans Edmond i Jules de Goncourt: “En el periodisme, la persona honesta és la que es fa pagar per expressar una opinió pròpia; la persona deshonesta és la que cobra per expressar l’opinió que no té”.

La tecnologia experimenta amb la reacció química entre la credulitat, la immediatesa i la mentida