La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Perú evidencia la seva crisi política votant entre dos populistes extrems
El marxista Castillo té un lleuger avantatge respecte a la ultradretana Fujimori
Amb les eleccions presidencials d’avui, no sembla probable que els peruans posin fi a la crisi política que arrossega el país els últims cinc anys. Les dues opcions d’aquesta segona volta són populistes i extremistes: l’ultraesquerrà Pedro Castillo i la ultradretana Keiko Fujimori. De manera que, guanyi qui guanyi, l’únic assegurat al Perú és la polarització i una inestabilitat política que en aquesta legislatura ha fet que tinguessin quatre presidents i tots els exmandataris contemporanis processats per corrupció, un dels quals, Alan García, que es va suïcidar.
Castillo, un mestre rural i sindicalista de 51 anys, va donar la sorpresa en la primera volta en imposar-se amb gairebé un 19% dels vots en una elecció de 18 candidats, amb un resultat atomitzat que va demostrar la desorientació política dels peruans. Avui gairebé totes les enquestes el donen com a favorit per batre Fujimori –que a l’abril va aconseguir una mica més d’un 13% dels sufragis–, tot i que per un estret marge de dos punts, com a màxim.
Un empat tècnic, segons uns sondejos que quan va començar la segona volta eren nítidament favorables a Castillo. Fujimori va anar retallant la diferència i fa dues setmanes la bretxa es va fer més estreta, després d’una matança de la narcoguerrilla que es considera hereva de Sendero Luminoso en una localitat selvàtica remota. Els atacants, que van cosir a trets 16 persones, incloent-hi dos nens, van deixar pamflets cridant a votar contra Fujimori, cosa que va aixecar totes les sospites sobre els motius ocults de la matança. Conseqüència o no, el cert és que la filla del president que va posar fi a la guerrilla maoista va pujar en les enquestes.
Alberto Fujimori (1990-2000) compleix 25 anys de presó per delictes de lesa humanitat i corrupció, comesos principalment amb l’excusa de lluitar contra Sendero Luminoso. Als seus 46 anys, Keiko somia indultar el seu pare si aconsegueix la presidència al tercer intent, després de quedar segona el 2011 i el 2016. Ella mateixa està acusada de rebre finançament il·legal de la constructora brasilera Odebrecht per a la primera de les seves campanyes i la fiscalia demana més de 30 anys de presó per a ella. Entre el 2018 i el 2019 va passar tretze mesos en presó preventiva i no pot sortir del país.
Els suborns d’Odebrecht van esquitxar també tots els exmandataris
En vista d’una probable votació ajustada, el president Sagasti demana als candidats de respectar els resultats
fins a Pedro Pablo Kuczynski, que el 2016 va vèncer Fujimori, però dos anys més tard es va veure obligat a dimitir. El va succeir el vicepresident, Martín Vizcarra, que va generar empatia amb la ciutadania en intentar sense èxit fer profundes reformes anticorrupció en els desprestigiats poders legislatiu i judicial. Tot i això, va ser destituït l’any passat en un impeachment, acusat de tràfic d’influències i, a més, es va vacunar privilegiadament contra la covid. Succeït pel tèrbol president del Congrés, Manuel Merino, les manifestacions a favor de Vizcarra van deixar morts a Lima. Merino va durar cinc dies i el diputat centrista Francisco Sagasti va ser designat per fer-se càrrec del poder fins a les eleccions.
Coincidint amb el final de la campanya, Sagasti va dirigir un discurs a la nació on va demanar a Castillo i Fujimori “respectar escrupolosament la voluntat del poble”, després que tots dos insinuessin que no acceptaran la derrota emparant-se en un suposat frau davant uns previsibles resultats estrets.
La campanya ha estat tan polaritzada com es preveu el futur del país. Amb tot, davant l’avenç de Fujimori en les enquestes, Castillo ha moderat el seu discurs –es postula pel partit marxista Perú Lliure– per vèncer la por impulsada per Fujimori, que ha repetit fins a la sacietat la seva intenció de “salvar el Perú del comunisme”. Castillo va dir en el seu míting final que “ha arribat el moment de no mirar ideologies, ni el color de la pell”, en al·lusió també a un cert revengisme classista entre la postergada població rural andina d’origen indígena –on l’esquerrà té la seva principal font de vots– i l’elit de Lima.
Una vegada més a Llatinoamèrica, els comicis peruans expressen, a través d’un candidat radical, el descontentament de les classes més desfavorides i majoritàries amb un model neoliberal, encarnat ara per Fujimori, que malgrat les eternes promeses no acaba mai amb la desigualtat social tot i les grans riqueses naturals que té el Perú i el continent.