El despertar de la ciutat eterna

La plaça de Santa Catalina de la Roda, als voltants del Campo dei Fiori romà, pren el nom de l’església homònima que la presideix, un temple dedicat a la santa d’Alexandria que va ser martiritzada al segle IV per no haver renegat de la seva fe cristiana. L’emperador Maximià va decidir que havia de ser trinxada per una roda dentada amb fulles afilades, però miraculosament l’instrument de tortura es va trencar quan va tocar el cos de la Catalina, que va sortir il·lesa. Obstinat en la seva execució, Maximià va disposar que al final la màrtir fos decapitada.

A la seva plaça de Roma pocs recorden la macabra història de la famosa santa d’Alexandria. Per a molts veïns s’ha convertit en la plaça del Caffè Perù, una institució del barri, que gràcies a les noves permissions pandèmiques de l’Ajuntament ha col·locat algunes taules a l’exterior per beure uns spritz abans que arribi el toc de queda, que demà es posposa a mitjanit. Però Roma és una ciutat de tradicions. La majoria dels seus joveníssims clients continuen preferint la copa en mà entre colles d’amics i rialles. És el que els italians anomenen la movida.

En Pietro i els seus amics, alguns de menys de divuit anys, tenen un motiu per celebrar. Al matí els han posat la vacuna, com a la resta d’estudiants a la regió del Laci que aquest mes faran la selectivitat. “Que com estem? Boh...”, diuen, arronsant les espatlles. “La covid al principi va ser guai, perquè vam estar tres mesos sense fer res. Ara se’ns ha fet més dur”, reconeixen.

La postal del Caffè Perù no és un cas aïllat. La capital italiana comença a deixar enrere els dies de silenci i a poc a poc va despertant de la letargia pandèmica. El centre històric de la ciutat, un dels més extensos d’Europa –amb 1.300 hectàrees només dins de les muralles aurelianes és tan gran com la ciutat de Viena– ja rep els primers visitants i han reaparegut molts bars i restaurants, tancats durant mesos. En el Trastevere fins i tot ja s’ha inaugurat el cinema d’estiu.

La Fontana di Trevi és el millor termòmetre de la recuperació: els dies més durs del març del 2020 amb prou feines era contemplada per un grapat d’afortunats veïns. Ara cada matí són més els turistes italians i estrangers que baden davant el monument comissionat per Climent XII a Nicola Salvi. “Encara es pot travesssar la plaça sense haver de demanar permís, però aprofita, que queda poc”, aconsella un cambrer d’un restaurant proper.

L’abril de l’any passat Roma era tan deserta que l’única vida a la plaça Navona era l’herba que s’obria pas entre les llambordes. Ara han tornat fins i tot venedors ambulants de bosses de mà d’imitació i andròmines de joguina. La plaça davant el Panteó oferia una imatge d’una bellesa solitària colpidora. Avui només falten per

tornar els carros de cavalls.

Al proper Sant’ Eustachio, un temple cafeter, lloc de peregrinació per a romans i turistes, ja és difícil aconseguir una taula a fora malgrat els preus prohibitius del seu servei de terrassa. “Des de fa un mes hem reprès l’activitat. Venen italians però també estrangers: acabo de servir una taula a tres persones que venien de Geòrgia, EUA”, celebra Fabio Boni, onze anys treballant en aquest establiment emblemàtic. El canvi és notable. Al centre de Roma, sense els turistes, un 85% dels vianants entre setmana són treballadors de les oficines properes. Amb el teletreball, feia més d’un any que havien desaparegut. Tot i això, queda molt de temps per veure les masses d’altres temps. Dels 1.250 hotels que hi ha a la ciutat, 700 continuen tancats.

La pandèmia sembla haver estat només un parèntesi per als problemes de neteja o transport públic que torturen la ciutat. Des de fa unes setmanes les gavines que ronden pels voltants del Tiber estan més tranquil·les. Durant el confinament es van tornar uns ocells temibles. Famolenques per la falta d’escombraries per rapinyar, devoraven animals morts. Les escombraries ja tornen a vessar dels contenidors. Aquesta setmana s’ha incendiat l’enèsim autobús davant el Ministeri de la Defensa. És un fenomen recurrent per la vellesa de la flota: entre el 2018 i el 2019 se’n van cremar gairebé 40. La setmana passada, un enorme forat a terra va engolir dos cotxes a Torpignattara.

“M’hauria estimat més que s’hagués aprofitat aquest temps per fer obres de manutenció urbana per trobar-nos una ciutat millor. Per desgràcia, el transport públic continua patint, ha tornat el trànsit perquè la gent prefereix desplaçar-se en cotxe o moto, i potser s’ha perdut l’ocasió de millorar la ciutat mentre estava adormida”, lamenta un romà amb autoritat, l’exministre Francesco Rutelli, alcalde de la ciutat entre el 1993 i el 2001.

Els veïns del centre històric pensen el mateix. En Vincenzo i la Irene, dos jubilats, acaben de complir el somni de la seva vida. Fa dos mesos van obrir un antiquari a Via dei Banchi Nuovi, per on passava la via papal, la cavalcada del papa damunt d’una mula blanca, símbol de puresa, per prendre possessió com a bisbe de Roma. Han recopilat tresors d’una vida visitant fires d’art pel món i ara els posen a la venda. “El que no està malament –confessen– és que molts dels llocs que han tancat eren botigues de souvenirs tronades i restaurants dolents per a turistes. Els monumental que a través d’un crim atroç explica les entranyes de la ciutat, creu que Roma ha resistit la pandèmia de manera menys traumàtica que altres ciutats més fredes gràcies a la seva vida social. “A diferència d’altres ciutats més burgeses, aquí les classes socials es barregen contínuament –explica–. Ara s’està obrint de manera lluminosa. El que ha fallat és un projecte capaç de transformar aquesta vitalitat per aixecar la ciutat. Esperem que amb les eleccions municipals s’obri una fase de renaixement després de 15 anys de mala gestió”.

Els gairebé tres milions d’habitants de Roma estan cridats a les urnes l’octubre, unes eleccions en què l’alcaldessa, Virginia Raggi, del Moviment 5 Estrelles, parteix com a favorita, però perquè la resta de partits o ha trigat a triar un candidat o no l’ha elegit. La sensació és que Raggi, que havia de ser l’aire fresc que proposaven els grillini, no ha aconseguit canviar el rumb de la ciutat. Entre els últims escàndols hi ha el de l’empresa que gestiona la funerària, que trigava dos mesos a incinerar els morts. O un error gairebé còmic que va acabar a tots els diaris: una falta d’ortografia en una placa dedicada a l’expresident de la República Carlo Azeglio Ciampi.

Aliens al xafardeig de la precampanya, a la mateixa plaça de Sant Pere que el Papa va beneir en solitud per demanar el cessament de la pandèmia en un urbi et orbi (a la ciutat i al món) per a la història, ara ja han arribat els primers grups que segueixen un guia amb paraigua. Fa uns mesos s’entrava a la basílica ràpidament després de passar els controls de seguretat. Ara cal esperar uns vint minuts. Les cues són més llargues per fotografiar un guàrdia suís. També davant de la Pietat de Miquel Àngel. Tornen a quedar tirats per terra bitllets dels Museus Vaticans. “Abans hi havia tanta gent que senties que la ciutat no et pertanyia. Ara podem viure la ciutat de debò”, comenta la Corina, una jove historiadora de l’art moldava que fa vuit anys que viu a la ciutat eterna, asseguda davant les escales de l’entrada de les col·leccions papals. Visitar la Capella Sixtina pràcticament en solitari ja és un record de la pandèmia.

Aquesta setmana s’ha incendiat un altre autobús; la passada, un forat va engolir dos cotxes a Torpignattara

“Abans hi havia tanta gent que no et pertanyia; ara podem viure la ciutat de debò”, diu una resident