Millor tracte laboral per als joves

Quan el 1980 es va suprimir a Espanya la figura de l’aprenent, després que no s’inclogués a l’Estatut dels Treballadors per la pressió dels sindicats, es va trencar un sistema que fins aleshores havia estat molt eficaç per a la incorporació dels joves al mercat laboral i la seva vinculació a les empreses. Cal recordar-ho perquè des d’aleshores ni els agents socials ni cap govern no han estat capaços de trobar una fórmula alternativa que vagi bé per facilitar l’accés dels joves a la feina.

Els sindicats consideraven que la figura de l’aprenent, així com les similars de meritori o aspirant, estava associada a l’explotació de la joventut, amb llargues jornades laborals, salari baix i dificultats per poder estudiar. Poc temps després, davant l’important increment de l’atur que hi va haver aquells anys, el govern socialista del moment, presidit per Felipe González, va autoritzar la contractació parcial i la contractació temporal per als joves menors de 25 anys i els aturats, per tal d’avançar en la reducció de les rigideses del mercat laboral, facilitar la creació d’ocupació i permetre més flexibilitat de contractació i acomiadament a les empreses. Aquestes dues modalitats de contractació es van adoptar com a alternativa a la negativa dels sindicats d’abaratir i flexibilitzar l’acomiadament. D’aquesta manera els treballadors fixos garantien els seus drets i es condemnava els joves a la precarietat laboral, una situació que s’ha prolongat, amb lleugeres variacions, fins a l’actualitat. El balanç, avui dia, es tradueix en un atur del 38% entre els joves espanyols i una taxa de temporalitat del 51% entre els que treballen, la majoria en el sector serveis. El panorama és desolador.

Ni la societat ni la classe política espanyola no han sabut trobar una solució efectiva, justa i amb futur a la incorporació dels joves al mercat laboral i a la seva carrera al món de l’empresa. Els contractes de formació i de pràctiques, implantats després, no han resolt eficaçment aquest problema. N’hi hauria

Formació professional dual i preparació en habilitats digitals són dues mesures urgents

hagut prou amb copiar, des del primer dia, el model de formació professional dual que regeix actualment a Alemanya, però això tampoc no s’ha sabut o no s’ha volgut fer. Últimament s’ha començat a aplicar a Espanya un model que s’hi assembla, però amb tantes rigideses i condicions garantistes que impedeixen un ràpid desenvolupament.

La penalització laboral a què s’ha condemnat el jovent des dels anys vuitanta fins ara ha tingut conseqüències catastròfiques per a diverses generacions i per al país en el seu conjunt. La precarietat laboral que han patit i que pateixen els ha enfrontat a un horitzó personal d’incertesa, ha retardat l’edat d’emancipació fins als 30 anys, quan a Suècia és als 18 anys, i els ha dificultat molt, quan no impedit, l’accés a l’habitatge i a la formació de la família, entre moltes altres aspiracions. Tot això, per a l’Estat, s’ha traduït en un descens de la natalitat, en un menor consum de béns duradors, en una pèrdua de talent i, per tant, en un menor creixement econòmic. Les empreses, al seu torn, s’han trobat amb una greu falta de personal preparat, perquè a més el sistema educatiu no forma els joves en el que l’economia demana, i els ha tret productivitat.

Després de tants errors comesos durant tants anys, i després de dues greus crisis que han empitjorat la situació laboral de la joventut, ja és hora de solucionar-ho. Com? Aquest és el debat. N’hi hauria prou amb copiar bé el model alemany. Però, d’entrada, hi ha tres coses molt urgents: desbloquejar les rigideses que frenen la necessària generalització de la formació professional dual, especialment entre les pimes; establir plans urgents de formació en habilitats digitals entre els joves, perquè puguin adaptar-se amb rapidesa al que necessiten les empreses, i fomentar la contractació indefinida. Han de fer-se moltes més coses per millorar la situació laboral del jovent, i cal estudiar-les amb el màxim pragmatisme, però aquestes tres són imprescindibles i relativament fàcils d’arbitrar.