Absència eloqüent

Fa la sensació que Jordi Pujol camina en cercles al voltant de la seva situació i no acaba d’entrarhi mai a fons, malgrat que fa servir paraules molt solemnes, com perdó, culpa, càstig o expiació. Això passa en el llibreentrevista amb l’expresident que ha escrit Vicenç Villatoro, titulat Entre el dolor i l’esperança. En alguns fragments, sembla que Pujol farà el salt i ens deixarà entrar a les golfes. Però és un miratge, i el veterà líder agafa totes les dreceres possibles per evitar la qüestió tabú relacionada amb la seva confessió sobre els diners amagats a Andorra, la que va convertirlo en un mort civil a partir del juliol del 2014: els seus fills i, sobretot, el seu primogènit, el Júnior, Jordi Pujol Ferrusola, el personatge d’ombres que travessa en diagonal l’escenari. Els fills de Pujol són l’absència eloqüent, l’absència significant que limita el perímetre d’algunes de les seves respostes. Això no passa per casualitat. La catarsi és evident, però no inclou el diorama familiar.

Amb tot, s’endevinen coses si s’observen algunes escletxes que Pujol no tapa, com si jugués

La catarsi de Jordi Pujol no inclou el diorama familiar

duquessa Meghan Markle. És un escut gairebé infal·lible. El debat es dissipa. L’enemic es retira. El que et critica és un despietat cruel.

A mesura que avançava la setmana i llegia més sobre el cas Osaka m’adonava que l’escut li va funcionar. Les autoritats del tennis han fet marxa enrere, els tennistes que al principi no van dir res van sortir a defensar-la. “Que valenta que ha estat!”, va dir la veterana Billie Jean King. “Tant de bo pogués donar-li una abraçada!”, va exclamar Serena Williams.

Ara, cinc dies després de l’inici del drama, no sé què pensar. Sento una mica de culpa, però potser el poc original error en què vaig caure va ser emetre un parer sobre una qüestió de la qual desconec les interioritats. El més curiós de la fòbia que Osaka proclama sentir durant les rodes de premsa és que té la fama de ser la més divertida i la més enginyosa de les tennistes professionals. Fins i tot es burlava de vegades dels seus inquisidors. Una vegada li va respondre a un crèdul que totes les persones nascudes a la ciutat d’Osaka es deien Osaka. “De debò?”, li va respondre el periodista. “No”, va riure Osaka, ocasionant-li al pobre home una humiliació de la qual potser no s’ha recuperat encara.

De tota manera, la meva posició actual s’ha moderat. Com que no puc contradir Osaka, accepto que haver de respondre les impertinències dels periodistes sacseja els seus intents de recuperar la pau mental. Per poc que li serveixi, li demano perdó. I amb més sinceritat perquè el debat que ha obert em sembla legítim. Realment són necessàries les rodes de premsa després de cada partit de tennis? Ho són amb els jugadors de futbol o rugbi o bàsquet? Corro el risc d’enfrontar-me al meu propi gremi, però no és cert que el 99 per cent del que diuen és repetitiu i insuls i no aporta res ni a la felicitat de l’espècie, ni a la suma del coneixement humà, ni tan sols al valor de les cròniques esportives? A més, no és antiquat aquest ritual en l’època de les xarxes socials?

No proposo que es posi fi a totes les rodes de premsa. Els polítics i governants als quals els paguem el salari són els que haurien de tenir l’obligació de sotmetre’s, tots els dies si calgués, als interrogatoris de la premsa en representació del públic general. Però els esportistes, no. Que segueixin l’exemple de Naomi Osaka i es comuniquin amb el món per Twitter, si volen, encara que he de dir que jo preferiria infinitament enfrontar-me a les preguntes dels periodistes, les cares dels quals es poden veure, que als insults que es disparen des de l’anonimat a Twitter. Sospito que no hi ha res que hagi perjudicat més la salut mental de la joventut que les pressions que reben a les xarxes socials. Però si aquests són els mitjans de comunicació que prefereix la kawaisou Naomi, ja s’ho farà. Bona nit, bona sort i arigató.