El que passa sota la mascareta

La primera vegada va ser una cosa gairebé imperceptible, fa tot just un any. Acabàvem de sortir del confinament més estricte. Anava sol a l’ascensor. La cabina es va aturar al segon pis i van entrar un noi i una noia, amb el seu gos enfangat, sense preguntar-me si preferia que respectessin les distàncies recomanades. Quan el gos es va alçar a dues potes sobre la meva cuixa, els meus llavis van pronunciar una interjecció d’origen sexual que denota objecció i sorpresa, sense que, tot i això, sorgís cap so de la meva boca. Els meus companys d’ascensor no van notar res. Vaig començar a intuir l’enorme poder de portar mitja cara coberta.

El segon cop va ser esperant per pagar al supermercat. La cua era tan llarga que donava la volta a dos plafons, com una serp multicolor domèstica. De sobte, una noia es va saltar diversos llocs incorporant-se per l’esquerra, d’una manera que només jo, que em trobava just a la intersecció de passadissos, vaig veure. Vaig moure els llavis i li vaig dir, sense veu: “T’has colat”.

A poc a poc, em vaig anar adonant que movent els llavis, sense arribar a emetre cap so, la mascareta em proporcionava una cobertura inèdita, una llibertat d’expressió màxima, no constreta per les limitacions socials. Podia actuar com els lladres emmascarats, sense arriscar-me a les conseqüències dels meus exabruptes. De sobte, els meus llavis es movien impunement en reunions de veïns o dinars familiars, davant els meus superiors i en situacions de carrer fortuïtes... Ho confesso: fins i tot he tret la llengua saludant algú que no em queia bé.

Només ara, quan Fernando Simón anuncia que podrem anar a rostre descobert a partir del juliol, m’adono que he anat massa lluny. L’hi explico a un amic i em respon: “Ui, jo ara em passo tres dies sencers sense afaitar-me, abans mai”. Això es pot arreglar més fàcilment.