Maltractada o malcriada?

He après dues noves paraules en japonès aquesta setmana. Ja en van quatre. Les que conec d’abans són arigató (gràcies) i harakiri. Les noves són kawaisou i wagamama. Kawaisou significa “pobret”; wagamama, “mocós”. O en aquest cas “pobreta” o “mocosa”, perquè em vaig assabentar del significat de les paraules en el context de la polèmica generada aquesta setmana al voltant de la tennista Naomi Osaka.

El món continua asfixiat per la covid i les calamitoses conseqüències econòmiques que té, però bé, la vida segueix, i un sector gens menyspreable de la humanitat va tenir temps per entrar en el debat generat per la negativa de la tennista –23 anys, número dos del món– a sotmetre’s a fer rodes de premsa en el torneig parisenc de Roland Garros. L’opinió es divideix entre aquells que creuen que Osaka és una jove milionària maltractada i els que opinen que és una jove milionària malcriada.

Els que manen en el tennis li van advertir que s’arriscava a sancions si no complia amb els seus compromisos contractuals. No va complir, va pagar una ximpleria de multa de 15.000 dòlars i, tot seguit, es va expulsar a si mateixa de l’Open francès abans de disputar la segona ronda. Va al·legar que havia caigut en una depressió després de guanyar l’US Open el 2018 i que els seus problemes de salut mental s’aguditzaven quan compareixia davant dels periodistes.

Tinc molt respecte al tema de la salut mental, i més en aquests temps de confinament. Els joves, en especial, han patit molt. Però alguns més que d’altres, i he de confessar que la meva primera reacció al particular patiment d’Osaka va tirar més pel costat wagamama que kawaisou. Vaig participar aquesta setmana en un debat sobre Colòmbia, on multituds de joves manifestants sense feina i res a perdre s’enfronten a les bales de la policia, i el cas és que no em sobra gaire simpatia per una joveneta que l’any horribilis del 2020 va guanyar 37 milions de dòlars, gairebé tots gràcies als seus acords amb marques com Nike, Nissan i Louis Vuitton.

Malgrat això, no caiguem en la temptació de pensar que en les vides dels rics tot és alegria. Vegeu el cas de Bill Gates: tants anys projectant-se com el pare protector de la humanitat i ara aquí el tenim, el pobre, la seva reputació tacada per un divorci que ha tret a la llum la seva amistat amb el pederasta Jeffrey Epstein.

La meva reacció inicial al que vaig començar percebent com l’enrabiada de Naomi Osaka es va veure alimentada per ni més ni menys que la santa figura de Rafa Nadal. Sempre impecable en les formes i salomònic en els seus parers, el tennista mallorquí va comentar dilluns que totes les parts en la contesa s’havien de respectar, però –què hi farem?– els esportistes tenien l’obligació contractual d’atendre els mitjans. Va dir: “Sense la premsa no tindríem la mateixa visibilitat”. Traducció: “Deixa d’emprenyar, nena”.

També vaig pensar, en aquest cas sense l’ajuda de ningú, que si Osaka se sentia deprimida i fràgil, què coi estava fent competint en un torneig de màxima exigència com l’Open de França? Sabent que em fico en embolics, afegiria que la freqüència amb què la gent juga la carta de la salut mental aquests dies, com la del racisme, s’arrisca a banalitzar un problema terrible, crear una equivalència entre casos genuïnament greus i els que no ho són. Hi ha poques coses més espantoses que patir problemes psiquiàtrics, com hi ha

La freqüència amb què es juga la carta de la salut mental pot banalitzar un problema terrible

Realment són necessàries les rodes de premsa després de cada partit? No és un ritual antiquat?

poques coses més menyspreables en l’ésser humà que abusar de les persones simplement per l’accident biològic d’haver nascut amb un cert color de pell. Però tot en proporció, sisplau, amb respecte als que pateixen de debò.

Acusar la gent de menysprear la teva salut mental quan et trobes en una dificultat és un recurs eficaç, com han demostrat els mestres de la jugada, les víctimes professionals, el príncep Enric i la seva dona, la