Primera cita a Ginebra

Nikita Khrusxov, primer secretari del Partit Comunista de la Unió Soviètica (URSS) entre el 1953 i el 1964, va protagonitzar amb el president dels EUA John F. Kennedy un dels episodis més alarmants de la guerra freda, la crisi dels míssils de Cuba, que el 1962 ens va posar a un pas del conflicte nuclear. Però, anys després, Khrusxov va evocar aquell estira-iarronsa amb menys dramatisme i més broma: “Si [després d’aquella crisi] m’haguessin assassinat a mi, en lloc de Kennedy, la diferència més gran per a la història hauria estat que, probablement, Onassis no s’hauria casat amb la meva vídua”.

Aquest to despreocupat de Khrusxov –l’esposa del qual,

Nina, era bastant menys agraciada que Jackie Kennedy– admet interpretacions. Una de les quals, sense negar el risc que per a la pau mundial comporten les disputes entre els EUA i Rússia, podria ser que aquestes tenen també un ingredient teatral. De vegades els seus respectius mandataris emfatitzen les diferències, no perquè estiguin a un pas de l’esclat bèl·lic, sinó perquè així cohesionen l’esperit nacional. És una cosa que funciona: tres quarts de segle després de l’inici de la guerra freda, el 70% dels russos veuen encara els EUA, tot i tenir un estil de vida pel qual sospiren, com un enemic.

Certament, la guerra freda va existir. Els desacords entre els EUA i Rússia han estat nombrosos després de la Segona Guerra Mundial: des de la creació de l’OTAN el 1949 fins a la caiguda del mur de Berlín el 1989, passant per la guerra de Corea (1950-1953), la formació del Pacte de Varsòvia el 1955, la invasió d’Hongria el 1956, l’esmentada crisi dels míssils o la guerra del Vietnam, que no va acabar fins al 1975.

Però també és cert que no es va arribar al conflicte nuclear irreversible, i que les dues potències van progressar. Rússia, per exemple, va passar del comunisme a l’oligocràcia –cleptocràcia, diuen altres– sense que el proletariat es rebel·lés.

Res d’això no impedeix que els xocs entre Rússia i Occident, encapçalat pels EUA, prossegueixin. Les seves relacions van ser, són i (segurament) seran dolentes. Els seus últims episodis rellevants han estat l’annexió de Crimea el 2014, que va propiciar sancions econòmiques occidentals, la guerra a Ucraïna i, fa dues setmanes, el lamentable cas de l’avió de Ryanair desviat de la ruta d’Atenes a Vílnius i portat a la capital bielorussa, Minsk, per poder arrestar un periodista inclòs en el passatge. Vist això, els vols comercials sobre Bielorússia, on impera el dictador Lukaixenko, presumpte titella del Kremlin, ja són un esport de risc.

Tots aquests excessos del món postsoviètic són mal vistos als EUA i a la Unió Europea. Com ho van ser la ingerència en les presidencials que va guanyar Trump, els ciberatacs contra els EUA o l’enverinament de l’opositor Aleksei Navalni. L’arribada

de Biden a la Casa Blanca no ha millorat substancialment les coses. Fa unes setmanes, el flamant president va qualificar Putin a la cadena ABC d’“assassí”. I aquest li va tornar el compliment afirmant que Biden projectava sobre els altres la seva personalitat i la del seu país, remuntant-se als temps de l’esclavisme, l’extermini dels nadius americans (amb la inestimable ajuda del Setè de Cavalleria) i la bomba d’Hiroshima.

Es podria dir que Biden i Putin estan a punt, com els seus antecessors, d’estomacar-se. Però el dia 16 tenen la primera cita com a presidents. Serà a Ginebra, i no precisament en un quadrilàter. Això no vol dir que n’hagin de sortir amb gaires acords firmats sota el braç. Però no serà per falta de temes a l’agenda, començant, sí, per la revisió i recíproca condemna de les variades maneres en què tots dos es fan la guitza. I seguint pel control de les armes o una desitjable col·laboració contra la crisi climàtica.

És a dir, business as usual. Des que George Kennan va formular, a l’inici de la guerra freda, la seva teoria de la contenció diplomàtica, política i econòmica del rival, els EUA no han canviat gaire el guió de les relacions amb Rússia. Perquè, malgrat els episodis de tensió, una caiguda del mur de Berlín que va generar falses expectatives hegemòniques als EUA i les bravates de Putin, Washington es conforma a contenir el rival rus i tenir estabilitzat el seu front.

Això és així perquè les crisis d’intensitat controlada, sense ús de força militar, no fan mal als que manen, per més que els seus portaveus s’escandalitzin. I perquè a Washington saben que l’enemic més temible no és Rússia, per molt que Putin enredi, sinó la Xina. Tot el que els Estats Units aprenguin contenint Rússia serà poc quan calgui contenir la Xina. “Els polítics –va dir Khrusxov– són tots iguals: prometen construir un pont fins i tot on no hi ha riu”. Els polítics, potser sí. Els rivals, no: uns tenen menys ganes de dialogar, més força i més possibilitats de dominar el món que d’altres.

Biden i Putin s’han dit “assassí” fa poc, però tenen previst dialogar cara a cara ben aviat

ALEXANDER ZEMLIANICHENKO / AP / ARXIU