El Sísif de l’Orient Mitjà

L’incombustible Benjamin Netanyahu esgota els últims dies al capdavant del Govern israelià. Si res no es torça, una coalició de vuit partits en què cohabiten forces de dreta, centreesquerra i una formació àrab ha pactat una majoria per fer caure Bibi del poder.

Ningú no ha sumat tants mandats com ell ni ha superat esculls ideològics tan dispars per forjar majories a la Knesset (Parlament israelià). Però aquesta vegada ni la seva llegendària capacitat de supervivència no sembla prou per salvar-lo de l’abisme. Els adversaris de Netanyahu, perseguit per la justícia i assetjat per quatre eleccions i dos anys d’inestabilitat política, s’han empescat una sopa de lletres immenjable però adient per posar fi al combatiu primer ministre. La possible caiguda de Netanyahu seria una bona notícia perquè en la seva desesperada cursa per aferrar-se al poder, ha dretanitzat la política israeliana fins a trencar la societat i fer créixer la tensió amb els veïns palestins.

El drama és que el relleu no augura res millor. La suma de retalls ideològics sembla més una versió moderna del fi justifica els mitjans que un projecte de govern sòlid i dotat d’un pla de pacificació que garanteixi una mínima opció de convivència. El pes ultrareligiós barrejat amb el nacionalisme extrem que tenyeix el nou Executiu preveu una forta inestabilitat política de cara als reptes gegantins a què haurà de fer front. A mesura que els acords de pau es van dissolent en la irrellevància, fórmules com la de dos estats i dos pobles apareixen com una utopia inassolible.

La inquietud israeliana afegeix llenya al foc d’una regió profundament determinada per la violència ètnica i les diferents creences. La lluita entre l’Iran i l’Aràbia Saudita per l’hegemonia àrab i el nou paper de Rússia i Turquia a Síria, a més del cansament dels Estats Units en el seu paper de policia, són sumatoris d’una catàstrofe anunciada. Esgarrifa la indiferència amb què l’opinió pública internacional va assistir fa poques setmanes a les escaramusses entre l’exèrcit israelià i les milícies de Hamàs a la franja de Gaza. Ni els centenars de morts i ferits, inclosos desenes de nens, no van aconseguir arrencar poc més que una estereotipada condemna diplomàtica.

El món sembla resignat a assumir una quota de sang i violència cada cert temps, un Sísif continu que repeteix una vegada i una altra els mateixos errors amb les mateixes terribles conseqüències.