La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Alleujada? I ara! Tinc ganes d’ajudar”
Un passeig pel Rec d’Igualada amb l’exconsellera de Salut, Alba Vergés
Alba Vergés va assumir que havia d’explicar cada dia davant la cambra el flagell d’una epidèmia increïble. Com creixia la covid, com augmentaven les morts, com encara no es podia obrir... I tota la seva expressió es concentrava en la veu i als seus ulls, perquè la mascareta tapava la resta de la cara.
“Un dia vaig veure sorpresa una foto d’un hospital: entre els pacients i els professionals que la protagonitzaven, al fons, se’m veia al televisor. Ells també em veien!” Feien una roda de premsa diària, de vegades més. “Calia portar la informació a la gent i sovint el que havíem de transmetre era incertesa i decisions que sempre tensaven una mica més”. Per això va ser una enorme sorpresa quan al cap dels mesos es trobava gent que li donava les gràcies. Per les males notícies diàries? “No, em deien, ‘perquè ens vas acompanyar cada dia’. Jo no els veia, però molts estaven sols, a casa seva”.
La covid va convertir el seu tercer any de consellera de Salut en un llarg terratrèmol amb diverses rèpliques. “N’estem sortint”, diu pausadament amb un enorme somriure (s’ha tret la mascareta lila per beure). Després de ser consellera de Salut en la pitjor crisi sanitària, absolutament inimaginable quan va acceptar el càrrec, torna a la seva carrera parlamentària. “Ho hem d’acabar de decidir en el grup... Ara comença la legislatura... Em ve de gust prendre una altra direcció. Cal ampliar l’espai. M’agrada molt la política i han estat tres anys ben complicats”. Potser alleujada. “Alleujada? No. Tinc ganes d’ajudar”.
Li costa de traduir al terreny personal aquest vertiginós any. “Començàvem d’hora cada dia, reunions a les 8 h, de dilluns a diumenge. No podies parar a pensar. No hi havia lloc per a un ai!”. Però molts recordaran el dolor al seu rostre la nit que va anunciar que tancaven Igualada i tres municipis adjacents, dos dies abans que tot Espanya quedés confinada per frenar l’escalada del nou coronavirus que començava a omplir de morts i estupor mig món. “Aquell dia vam tallar la carretera per on arribava cada dia a casa, a la meva família”.
Ella es va quedar a Barcelona. A Igualada, la seva filla d’un any i tres mesos, el seu fill de 7, el seu marit i els seus pares. Va trigar mes i mig a tornar-los a veure. A sobre, tots van emmalaltir. “El meu pare va haver de ser hospitalitzat, per sort, no va necessitar uci. La meva mare el va passar a casa. El meu marit, també. No podien ni ajudar-se els uns als altres. El meu fill ajudava a cuidar-se de la petita quan el meu marit es trobava pitjor”.
El ritme de treball, especialment aquelles setmanes, era frenètic. “Crec que ho vam fer bé. Vaig preservar els equips tècnics perquè poguessin treballar sense interferències. El sistema sanitari va respondre àgil i ràpid, molt més de l’esperable. Les decisions que sempre necessitaven negociació, consens, donar-hi voltes, es prenien immediatament i bé”. I es va treballar en xarxa. “Això quedarà, l’agilitat descoberta i la feina en xarxa, sense reserves sobre el que és meu o teu”.
El més amarg –encara se li fa un nus al coll–, va ser sens dubte la situació dels grans a les residències i la solitud de tants en la malaltia i al final de la vida. Tot, enmig d’una incertesa total. “Sentíem projeccions del que passaria absolutament dispars i esgarrifoses. I veies l’angoixa i el desconcert en els metges que t’explicaven com els malalts arribaven bé, parlant, amb pneumònia però bé, i en dues hores els havien d’intubar perquè se n’anaven. No sabíem si ho encertàvem”.
No li preocupa la part científica i assistencial. Va sortir-se’n amb nota. “Ens queda la cinquena onada, l’emocional, la de la salut mental”, adverteix.
Informes, dades, projeccions, restriccions, contenció de l’ànsia de desescalada, fases, obertures, nous tancaments. Tornada a començar. Nova onada, ucis plenes, més morts. Per fi vacunes. Malbaratament de logística.
El dia a dia durant l’any llarg de pandèmia que li va tocar governar va incloure una estreta relació amb el Ministeri de Sanitat. “Tant Illa com jo sabíem on era cadascú. Vam poder parlar molt francament i això va ser bo, molt bo en els àmbits formal i personal”. Molestaven els continus requeriments d’informes nous. “Hi va haver moments que semblava que treballéssim per a ells. Nosaltres teníem una tasca per fer. Governar va més enllà de gestionar”.
Foto en un petit terrat del restaurant-hotel Somiatruites, d’Igualada. S’atura, divertida davant les boniques gallines i les tomaqueres
“El 12 de març del 2020 vam tallar la carretera per on arribava cada dia a casa meva, a la meva família”
“Em donaven les gràcies per les rodes de premsa; per les males notícies?, ‘no, perquè ens vas acompanyar cada dia’”
i mates de maduixes de l’hort d’altura. “Necessito moure’m. En els pitjors moments de tancament ballava una estona, no ho sé, bollywood o el que agafés”, recorda. Ara ha aconseguit una bici elèctrica per pedalar per camins al costat del seu marit, que sí que és ciclista.
Amb compte i respecte als contagis, practica l’abraçada llarga i sincera. “Estic convençuda que ara ens abraçarem d’una altra manera, petons no, però sí abraçades”. El que més anhela és recuperar el tracte, parlar, riure. “Hem passat tant de temps sense riure, sense ningú amb qui fer-ho!”.
Té ganes de recórrer llocs tocant terra. “Saps què és el millor d’aquest canvi?”, pregunta pausadament, recorrent el Rec d’Igualada. “Ara soc propietària del meu temps, de la meva agenda”.