Adobar la collita del teletreball

Vallfogona anhela frenar el declivi poblacional amb nous veïns a la recerca de qualitat de vida

ROSA M. BOSCH

Vallfogona de Riucorb

“Ja hem superat tres hiverns, estem encantats, no tenim cap temptació de tornar a Barcelona. Tant de bo haguéssim pres la decisió d’establir-nos aquí abans!”, comenta Laura Armengol, asseguda en un banc de pedra a l’entrada de l’església de Santa Maria, molt freqüentada per visitants interessats en la figura del famós rector de Vallfogona. La Laura, joiera de 38 anys, i la seva parella, Sergi Robles, informàtic de 40, són dos dels nous residents que han contribuït a mitigar el pronunciat declivi poblacional d’aquesta localitat de la Conca de Barberà, que les dues últimes dècades ha passat de 164 a 77 veïns, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).

Ara bé, les xifres necessiten matisos per entendre per què Vallfogona de Riucorb és el municipi de Catalunya, de la franja de menys de 100 habitants, que ha patit un retrocés més gran durant el període analitzat. La posada en marxa d’una residència de la tercera edat amb 71 places, cap al 1993, va rellançar el padró, el mateix que va passar a partir del 2006 però a la inversa, quan va abaixar la persiana, apunta l’alcalde, Francesc Xavier Llobet. Dels 101 empadronats del 1991 es va passar als 177 del 2005, però l’any següent va començar una caiguda en picat, també alimentada pel tancament de l’hotel Regina. El mínim històric es va registrar el 2020, amb 77, segons l’Idescat. Des que va començar el 2021 l’Ajuntament comptabilitza 84 veïns.

Al marge dels vaivens provocats pel centre residencial, aquest deliciós poble medieval enclavat a la vall del Corb i envoltat de camps de cereals ja es va enfrontar molt abans a la pèrdua d’habitants. En l’època del cèlebre rector, a començaments del segle XVII, tenia 70 cases obertes i més de 400 residents; el 1857 va assolir un màxim de 557 i a partir de la postguerra va començar l’èxode.

I qui sap si ara l’impacte de la covid, les ganes de deixar la capital i gaudir de més qualitat de vida al camp, esperonaran un cert creixement. Llobet indica que la pandèmia ha portat quatre o cinc persones, entre les quals hi ha Josep Capdevila, de Barcelona. “Vaig arribar el març del 2020, he estat teletreballant durant el confinament. Soc comercial i en situació normal viatjo un 40% del temps. M’estic plantejant quedar-me aquí de manera definitiva. M’agrada la natura, la tranquil·litat, les hores s’allarguen molt més. Surto a córrer, en bicicleta... Vida social? A Barcelona tinc molts amics però els veig poc, en canvi aquí hem generat amistats molt intenses; som pocs però fem moltes coses junts”, explica en Josep, a l’únic bar, ubicat al carrer Johan Cruyff. Vallfogona presumeix de ser la primera localitat que va posar el nom del futbolista holandès a una de les vies.

La Laura i en Sergi opinen el mateix que en Josep. Al contrari del que es podria pensar, asseguren que a Vallfogona gaudeixen de més vida social que a la capital. “M’agrada que siguem quatre gats. A Barcelona anava de casa a la feina i de la feina a casa; aquí ens reunim al bar, prenem una cerveseta i sortim a fer esport”, explica la Laura, aficionada al senderisme. En Sergi corre per la muntanya i practica el ciclisme.

Josep Maria Bonastre, nascut a Vallbona fa 64 anys, segueix la conversa de la parella i els adverteix jocosament que per considerar-se realment vallfogonins han de resistir almenys quatre hiverns. “Aquí fa molt de fred, és dur. He vist passar moltes persones que no aguanten i acaben marxant”, diu en Josep Maria, que va ocupar l’alcaldia entre el 2005 i el 2015 i que ara es dedica a fer de pagès a temps complet. En Sergi replica que només els queda un any per complir aquest requisit i que no tenen cap intenció de tornar a la capital.

La Laura explica que primer van buscar sense èxit casa a Ciutadilla, a pocs quilòmetres i on té arrels familiars. Com passa a molts altres pobles, l’escassa oferta d’habitatge és, paradoxalment, un escull insalvable per frenar la despoblació. Al final en van trobar aquí. La Laura ha pogut muntar un taller on crea joies i gaudeix del jardí dels seus somnis, per on corre el seu gos.

L’alcalde apunta que el futur passa en part per facilitar el teletreball.

L’obertura i el tancament d’una residència d’avis ha fet fluctuar el padró

La Laura i en Sergi van arribar al poble abans de la pandèmia; ella crea joies , ell és informàtic

Al juliol s’emprendran les obres per instal·lar la fibra òptica, potser un ganxo per atreure més ciutadans, per bé que l’oferta immobiliària és escassa. Vallfogona té el doble de segones residències que de primeres, i a l’estiu tripliquen la població. Precisament Josep Capdevila ho ha tingut fàcil per traslladar-se a Vallfogona gràcies a disposar d’una casa familiar que només ocupaven durant les vacances.

Potser el que ara toca és adobar el terreny per a la collita del teletreball, en vista que la de cereals està en hores baixes. “Abans vivíem 25 famílies del camp, ara només quedem quatre agricultors, i tres de més de 60 anys”, comenta Josep Maria Bonastre. La seva filla petita, una biòloga de 35 anys que cada dia agafa el cotxe per anar a treballar al Parc Científic de Barcelona –com en tants altres llocs aquí el transport públic és una quimera–, és una de les últimes persones nascudes a Vallfogona. Pels carrers no s’hi veuen nens; més de la meitat de la població ha fet els 60 anys i entre els 84 empadronats només hi ha un menor .

Els residents treballen fora, principalment a Santa Coloma de Queralt i a Tàrrega. “Abans pertanyíem a la Segarra i als vuitanta vam passar a dependre de la Conca de Barberà, però ens sentim més vinculats a Lleida; estem a la vora de l’Urgell, en un cruïlla de comarques, que no de camins, perquè aquí s’hi ha de venir expressament. Tenim la sensació que no interessem a ningú, que això és terra de ningú”, reflexiona l’alcalde, convençut que el futur passa per potenciar el turisme de natura i el teletreball.

Relegats o no a l’ostracisme, el fet és que el consultori mèdic, que obria un dia a la setmana, va tancar quan es va decretar el confinament. Es queixen que ningú no els ha dit si la mesura és temporal o definitiva. Mentrestant, el flamant edifici s’esllangueix.

XAVI JURIO