La Vanguardia (Català-1ª edició)
Montand i Semprún
Grasset acaba de publicar un llibre de Patrick Rotman, Ivo & Jorge (364 pàgines, 20,90 euros), que em vaig liquidar entre dimecres a la nit i dijous a la tarda. Ivo & Jorge són Yves Montand (nascut Ivo Livi) i Jorge Semprún, respectivament. El llibre de Rotman es presenta com una “novel·la” en què els protagonistes encarnen “una generació marcada per l’aspiració messiànica del comunisme, compartint les seves grandeses i les misèries, els seus desencants”.
Montand i Semprún són pràcticament de la mateixa edat: Yves va néixer el 13 d’octubre del 1921 i Jorge el 10 de desembre del 1923. Vaja, que es porten dos anys de diferència. Montand va morir el mes de novembre del 1991, acabats de fer els 70 anys, i Semprún el va sobreviure vint anys: va morir el 7 de juliol del 2011, als 87 anys. Em pregunto per què Rotman i Grasset s’han decidit a publicar aquest llibre precisament ara i se m’acut que la raó, el motiu, bé pogués ser el centenari del naixement de Montand que, com acabem de veure, cau aquest any i confio que els francesos ho celebraran amb l’afecte que el gran cantant, i actor, es mereix.
En primer lloc, us he de dir que la meva curiositat, el meu interès pel llibre de Rotman poc té a veure amb aquella “generació marcada per l’aspiració messiànica del comunisme”. Montand podria haver estat un feixista, com el seu oncle Gigi, el germà de la seva mare, Giuseppina, que dormia en un llit amb un rosari i el retrat de Stalin a la tauleta de nit, i la meva devoció pel Montand cantant i feixista hauria estat la mateixa que vaig sentir de criatura pel Montand cantant i estalinista. Montand ha estat per mi, en certa manera, la cançó francesa, el qui me la va descobrir. Després van venir Brassens, Ferré i Brel..., però qui em va donar a conèixer Les feuilles mortes, de Prévert, va ser Montand.
La primera conferència que vaig fer a Barcelona va ser a l’Ateneu. Era l’any 57, jo estudiava seperdut gon de Dret i la conferència va ser precisament sobre Yves Montand, dins d’un cicle sobre la cançó francesa, en què va participar, entre altres, el meu estimat Josep Maria Espinàs, que ens va parlar de Brassens; un cicle que va acabar amb una taula rodona on van prendre part el meu pare, Sebastià Gasch, Xavier Montsalvatge, Espinàs, Javier Coma i un servidor. Una taula en què vam demanar, com ho havia fet Lluís Serrahima uns mesos abans, a Germinavit “cançons d’ara” en català. Va ser una taula rodona que difícilment s’hauria pogut celebrar si no hagués estat en aquella Sala d’actes del vell Ateneu, amb el retrat del Caudillo presidint el saló, i on, una hora abans, la veu i el talent de Montand ens havia regalat ni més ni menys que amb Le chant donis partisans :“Ami, entends-tu le vol noir des corbeaux sur la plaine? / Ami, entends-tu les cris sourds du
El llibre de Rotman no em descobreix res que no sàpiga de Montand i Semprún; però, que bé que ho explica!
pays qu’on enchaîne? / Ohé partisans, ouvriers et paysans, c’est l’alarme! / Ce soir l’ennemi connaîtra le prix du sang et des larmes...”.
Pel que fa a Jorge Semprún, el vaig conèixer gràcies a la meva mare, que em va donar per llegir el llibre Le grand voyage en què narra la seva detenció pels nazis i el seu viatge i el d’una vintena de companys en un tren de mercaderies de Compiège a Buchenwald, el gener del 1944. Després, amb el temps i gràcies a amics comuns, comunistes, com Ricard Muñoz Suay i Víctor Mora, vaig anar descobrint la carrera del fill de José María de Semprún, casat amb una Maura, fins que Jorge, el 1964, trenca, juntament amb Fernando Claudín, amb Carrillo i els altres membres del Comitè executiu del PC espanyol, del qual formava part des del 1956. Semprún havia