La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els últims ‘homes papallona’ de l’Amazònia
Imagineu-vos que uns nouvinguts arriben al vostre barri i es creuen amb dret a robar tot el que puguin a les botigues i els supermercats. Ho destrossen tot i quan ja no queda res, repeteixen la jugada en un altre veïnat. I així una vegada i una altra. Doncs això és el que passa a l’Amazònia. Éssers mal anomenats primitius estan condemnats a l’extinció perquè el bosc, el seu súper, està sent arrabassat a un ritme vertiginós.
El rellotge de la història marca les últimes hores dels piripkures. No sabem ni tan sols com es diuen a si mateixos. Piripkures, els homes papallona o el poble papallona, va ser el nom que els van donar els veïns, els indígenes gaviaos, per la seva constant mobilitat. “Obren les ales i desapareixen”. Així ha estat sempre i així ha de ser ara més que mai. Si no es volatilitzen, els maten.
Survival International, que ha fet de la defensa dels pobles indígenes la seva raó de ser, creu que un petit grup de piripkures podria “sobreviure a les profunditats de l’Amazònia”. Tot i això, només es té constància de l’existència de tres d’aquestes persones. I únicament dues continuen aferrades a la seva manera tradicional de vida, al nord-oest de Mato Grosso, entre els estats de Rondônia i l’Amazones.
La Rita va deixar de viure al bosc als 38 anys, després de presenciar com massacraven molts dels seus. Els sicaris eren (i són) assassins a sou de fustaires i ramaders que ambicionen les seves terres i que lliuren en aquest racó del planeta una guerra invisible, escenari de molts crims sense càstig. La Rita es va casar amb un caripuna, l’Aripã, i ara viu a un poble de Rondônia.
Res no li agrada més, tot i això, que tornar a la catedral verda per buscar empremtes dels seus parents. Ho fa periòdicament, contractada per la Fundació Nacional de l’Indígena (Funai), el departament d’assumptes aborígens del Govern brasiler, que cada cop treballa amb menys recursos i constantment torpedinat per l’Executiu del conservador Jair Bolsonaro. Aquestes expedicions són l’única i fràgil salvaguarda dels piripkures.
Moltes lleis són paper mullat al Brasil. Zones protegides allotgen mines il·legals d’or, com va revelar el cas del pilot d’una avioneta que anava a proveir una d’aquestes explotacions clandestines i que es va estavellar entre els estats de Parà i Amapà. L’enèsima amenaça contra els pobles no contactats és la denominada carretera Bolsonaro, entre el Perú i el Brasil, que preveu travessar un parc nacional i deu territoris dels shipibos i els ashàninkes.
La sort dels habitants amazònics depèn d’organitzacions com Survival i de quixots valents i íntegres com Jair Candor, un dels àngels de la guarda de Funai. Un documental multipremiat, Piripkura (2018), del brasiler Bruno Jorge, relata una de les incursions d’aquest funcionari i de Rita Aripã a la recerca d’en Baita i en Tamandua, oncle i nebot, els últims homes papallona. Una espasa de Dàmocles els amenaça.
La seva zona es regeix per unes ordenances que en teoria els protegeixen contra fustaires, miners i els poderosos interessos de la soja i la indústria agropecuària, però si aquestes mateixes lleis no van blindar pobles molt més nombrosos, com ara els guaranís i tants d’altres, què evitarà reescriure una altra vegada aquí el final de David contra Goliat? Els piripkures saben que no estan sols a l’univers, però no volen absolutament res de nosaltres.
I amb prou raó. Les explotacions mineres contaminen els aqüífers. Les preses desvien els cursos dels rius de què depenen per viure. I els incendis provocats amenacen convertir la selva en una hisenda. Però l’enverinament i el robatori de les seves terres no són les seves úniques amenaces. La principal arma contra els indis de l’Oest no va ser el Winchester de repetició, sinó la grip, la verola i el xarampió.
El mateix passa aquí. Abans de l’arribada de la covid, que ho va complicar tot, l’Amazònia ja era extremament vulnerable contra malalties foranes, com un simple refredat. La grip també ha resultat mortal per als pobles que no la coneixien i que mancaven d’anticossos, com els matis, que van ser delmats durant el seu primer any de contacte amb els blancs. El següent pas va ser l’aculturització.
Més de 150 milions de persones viuen en societats tribals en 60 països. L’Amazònia brasilera és la llar d’indígenes aïllats més gran del món. Una trentena de pobles, com els piripkures, han tingut contactes esporàdics i tornen així que poden al bosc, però almenys 113 ètnies més defugen qualsevol mena de permeabilitat, com els awes, els akuntsus i els jurureis. O els mashco-piros del parc nacional del Manú, a la zona peruana.
Per increïble que sembli, el cas dels piripkures no és el més dramàtic. Ells en són tres (dos, a la selva) i potser n’hi ha alguns més terra endins. Però Survival Internacional ha documentat a la regió de Tanaru, a Rondônia, el cas d’un indígena completament sol. Se’l coneix com l’últim de la seva tribu o l’home del forat (pels clots que cava per ocultar-se o per atrapar animals).
D’aquest supervivent, que podria haver protagonitzat una altra versió de la novel·la Soc llegenda, de Richard Matheson, se sap que conrea mandioca i alguns cereals. Totes les altres coses són un misteri. Una part de la humanitat se n’anirà amb ell. S’ignora quin idioma parla i com s’anomenava el seu poble, que “possiblement va ser massacrat per terratinents ramaders”, denuncia Survival.
La situació no és gaire millor per als piripkures. Viuen en una àrea envoltada de granges i objecte de tales il·legals. Ells són la solució i el problema alhora. Són la solució perquè la seva mera presència manté el fràgil estatus de protecció de la zona. I el problema, perquè si desapareixen o els fan desaparèixer, els acaparadors acceleraran el compte enrere per arramblar-ho tot.
La Fundació Nacional de l’Indígena prova de prohibir l’entrada sense permís al regne dels últims homes papallona. Si no arriba un miracle i es reuneixen amb la resta del seu poble, en el cas que les hipòtesis més optimistes es confirmin, en Baita i en Tamandua estan perduts.
Però se’n poden anar de manera violenta o no. Sabent que el que van veure ja no ho veurà ningú més. O confiant que el bosc custodiï la seva memòria i amb l’esperança que altres siguin més afortunats, com els awes, akuntsus, jurureis i mashco-piros. Potser aquestes estirps condemnades a la solitud sí que tindran una segona oportunitat sobre la terra.
Últimes notícies del pulmó verd del planeta: la ‘carretera Bolsonaro’ preveu travessar un parc nacional i les terres shipibo i ashàninka