La Vanguardia (Català-1ª edició)
D’entrada, no
Nova York accepta una franquícia del Pompidou, mentre que Barcelona sospita de l’Hermitage. Dir d’entrada que sí i negociar després utilitzant el potencial seductor de la ciutat donaria més bon resultat. També amb l’aeroport
que els maleeix en la seva agonia mentre el germà jura que els matarà.
“El món gira, hi ha guerres, catàstrofes nuclears, la gent jeu moribunda, i el germà continua obsessionat amb aquesta revenja”, explica Padrissa mentre travessa un pas de tramvia en una Florència a 30 graus i encara sense turistes. “Aquest és un llibret espanyol que no està ben acabat i nosaltres venim a rematar-lo”, sentencia. I com? En la interpretació que fa el furer, “els dos amants, la Leonora i l’Àlvaro, són éssers atrapats per la força del destí, dues estrelles que, quan xoquen, formen un forat negre i perden aquest sentit aquesta Forza ve a ser el mateix de sempre. Però entronca amb les inquietuds filosòfiques del moment explotant la idea d’Einstein: “No sé amb quines armes es lluitarà a la tercera guerra mundial, però la quarta serà amb pals i pedres”. La humanitat viatja per un forat negre cap al futur intergalàctic i després torna a l’edat de pedra. Un bucle fatídic del qual, com la Leonora i l’Alvaro, vestits ja amb pells d’animals i cabelleres paleolítiques, el món no es pot escapolir.
Defensa aquesta versió que Verdi va estrenar a Sant Petersburg el 1862 un repartiment de luxe capitanejat per la soprano espanyola Saioa Hernández, en el seu debut com a Donna Leonora; el sòlid tenor Roberto Aronica com a Don Alvaro; la genial Annalisa Stroppa com a Preziosilla(la zíngara vestida de Santa Mort), o un magnífic i aplaudit Amartuvshin Enkhbat, el baríton mongol que interpreta l’estudiant entossudit a matar la seva germana .
El públic italià reacciona amb tebiesa en l’aplaudiment final, si bé es va animant quan surt el repartiment i Zubin Mehta, que al seu torn acompanya Padrissa en una salutació a duo. No hi ha esbroncada a la direcció escènica: aquí Verdi és sagrat però Mehta també. A la sortida, les terrasses van tancant puntuals a les onze, encara que a dins els restaurants són més laxos... El colofó el posa una nit càlida deambulant pels carrers i ensopegant amb el Palazzo Pitti, el Ponte Vecchio, la Santa Croce, el Duomo...