Ros Marbà recupera l’òpera ‘El giravolt de maig’ de Toldrà al Palau

“El mestre Toldrà portava el teatre a la sang. Jo el vaig veure fent d’actor en un Molière amb el grup L’alegria que torna, amb Conxita Badia i altres artistes. I era un actor fantàstic. Crec que duia el teatre a la sang. En una de les seves cartes a Carner de la qual conservo una còpia convida el poeta a la seva casa de Cantallops, ‘vine un dia de lluna’, li diu. I allà, entre 1927 i 1928 s’hi escriu íntegrament El giravolt de maig”.

Antoni Ros Marbà, que va ser deixeble i jove col·laborador del compositor, dirigeix avui al Palau de la Música l’única òpera que va compondre Toldrà, una obra de to festiu i d’estètica noucentista que va tenir llibret del poeta Josep Carner. Serà en versió semiescenificada de Marc Rosich i amb un elenc de notables veus catalanes que s’afegiran a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

(OBC): Elena Copons, Gemma Coma-Alabert, Roger Padullés, Lluís Vilamajó, Josep Miquel Ramón i Josep-Ramon Olivé. Aquesta cita amb Palau 100, que forma part dels actes commemoratius de l’Any Carner, es podrà veure també en directe a través de Palau Digital, juntament amb una mostra que organitza el Centre de Documentació de l’Orfeó Català sobre l’obra i la carrera de Toldrà.

El mestre Marbà vol difondre el seu llegat al públic i als mateixos músics que la interpreten, la nova generació dels quals no la coneix bé. Estrenada per primera vegada el 1928 i concebuda en un sol acte, segueix la història de dos joves, un contrabandista i els amos d’un hostal que, una nit de primavera, somiaran que són unes altres persones per fugir de les seves vides.

Per a Marbà, el més dificultós d’aquesta òpera radica justament en la seva senzillesa i en el seu esperit escènic. “Cada paraula forma part d’un esperit totalment teatral”, assegura. “La música és d’una lògica increïble en què no falta ni sobra res. Després del gran duo d’amor, l’obra acaba en un minuet, i acaba com ha d’acabar, no hi ha tensió dramàtica, sinó que tot el que s’ha fet abans acaba amb una gran lògica”. El tenor Roger Padullés comparteix aquest sentir. Quan va interpretar aquesta obra que desconeixia va observar una teatralitat exacta, en què “els detalls de cada paraula, cada nota, si es fan al seu lloc, construeix un discurs molt lògic que passa a ser d’una simplicitat brutal”, diu.

Atesa la pandèmia i l’espai que precisa l’orquestra, el director d’escena recorre només a quatre cadires i un arranjament floral per donar aires de tarda de maig a l’hostal on transcorre la història. I els cantants portaran algun element al seu vestit que situï la trama a l’època, com ara trabucs.