La Vanguardia (Català-1ª edició)
Machi, nascuda per cuidar
L’actriu roda ‘El nieto’, en què és una doctora jubilada que va a Grècia a cooperar
Les persones que s’embarquen en expedicions de cooperació ho fan normalment perquè “senten la necessitat de donar” tot i que, “de vegades, el que necessiten és rebre”. En altres casos, les bones intencions dels cooperants voluntaris xoquen amb un desajust entre el que poden aportar i el que els destinataris de la seva ajuda precisen realment d’ells. Això ens diu l’actriu Carmen Machi per deixar clara la perfecta adequació del seu nou personatge cinematogràfic, la Marisa, amb les característiques que ha de reunir un bon i realment útil cooperant. Machi interpreta la Marisa al paper principal d’El nieto, pel·lícula que acaba de concloure el seu rodatge a Grècia sota la direcció de Nely Reguera (María y los demás).
La Marisa és una doctora jubilada que està una mica farta de les seves noves rutines entre coetànies i amigues que són àvies i amb qui no pot evitar comparar-se. Ella, als 65 anys, té fills ja grans que de moment no sembla que li donin nets.
“Per la Marisa –explica Machi–, el pitjor d’haver deixat de treballar és que ja no té qui cuidar”. Amb els fills fora del seu radi d’acció i separada, està sola. Tenia un gosset però es va morir, continua la intèrpret. “Ella vol sentir-se realitzada donant tota la protecció que pugui a algú que la necessiti. Sempre es va dedicar a cuidar. Ha nascut per cuidar”, explica. Per això es lliga la manta al capdavant i se’n va a un camp de refugiats a la vora del mediterrani grec. Una vegada allà, “es troba una cosa que no espera”, anuncia l’actriu amb una mica de temor d’estar fent espòiler. Però no hi ha cura: pel títol de la cinta ja sabem per on va la història. I ella ho confirma: aquella troballa inesperada del seu personatge és “un nen que la transforma”, assenyala.
La criatura té 8 anys i els seus pares eren sirians que van fugir de la guerra. Les altres coses, per molt que puguin imaginarse, és millor esperar a veureles. L’essencial és que la necessitat del nen encaixa amb la de la Marisa.
El nieto no és un drama al cent per cent, aclareix Machi. És un relat humà. “La intenció no és fer plorar ni tampoc riure”. El to de la pel·lícula és “el de la vida”, precisa. I ja sabem que a la vida hi ha de tot: riure i plor, tragèdies i alegries, llocs de què fugir i metes on arribar.