Temps de retrets

Lluny de mirar el món per sotmetre-s’hi, l’artista el filtra, suggeria André Malraux. Els diaris bèl·lics de Thomas Mann evoquen en el meu record una llunyana vivència: a mitjans dels setanta, tarda gris a la sala d’actes de l’antic Institut Alemany de Barcelona amb escassa entrada. Un jove elegant, de dicció imprecisa, presenta amb vehemència el primer lliurament d’un relat torbador de l’extraordinari prosista alemany: Diarios de entreguerras, com els qualifica ara l’editor (Debolsillo, Barcelona, 2021). Es discuteixen alguns fragments, oblidats fins al moment, d’indissimulada entonació eròtica que revelen les confidències a mitja veu d’una personalitat de prestigi i mouen al desconcert: el comiat resignat d’un vell xaruc a l’excel·lència seductora de l’atrevit cambrer que l’atén en un hotel anònim de la Riviera francesa. La lectura va produir un incòmode neguit entre els oients. Mann era un clàssic indiscutit del qual acabàvem de descobrir un film equívoc, sí, Mort a Venècia: l’obra magnifica el dilema aventurat del compromís humanista entre l’art i la vida, impecable i implacable per a l’època crispada que passàvem. La cerimònia de la confusió. El debat que va continuar, hàbilment administrat més que dirigit per un altre jove, insistia en el tarannà desestabilitzador dels temps i l’inquietant desafiament del desordre sobre la corroïda moral burgesa en una època de “pecaminositat consumada”, en el diagnòstic terminal d’un fugisser pensador comunista en sequera creativa. Potser aigua passada que filtrava el desencant creixent.

Ha transcorregut mig segle de tolerància sense adjectius, i la puntera edició actual ens permet accedir a la versió justa dels absorbents quaderns que cobreixen dues dècades decisives en la història europea, 1918-1938. La infiltració verinosa i en auge del nazisme, l’amenaça imminent i aterridora d’un renovat conflicte mundial, l’evidència oculta del caos. M’aturo en un escenari significatiu, cara i creu d’un relat precís i dissolvent: el confinament acovardit de l’escriptor Mann a Munic, llavors una ciutat fantasma habitada per una població alerta que desconfia de la fidelitat dels seus governants, tem la desbandada dels erràtics sobrevivents de les trinxeres i respon amb ràbia a l’agressivitat dissuasiva d’una policia embrutida i ensinistrada en la contundència efectiva de la porra. Patètics moments d’angoixa que fereixen, dia rere dia, com el trepant perfora la ment intoxicada per una informació esbiaixada i desafiadora. La irritació d’un fal·laç armistici, a més, confina l’economia postbèl·lica a una reparació venjativa –mil milions de marcs or– i debat una inversemblant república dels consells esquinçada entre faccions antagòniques: la ceguesa pactista i la revolució permanent que conduiran el país en fallida al no-res. Aquesta és la imatge que al·lucina el perplex i impotent narrador.

Les pàgines arrencades al son d’un escriptor al cim de la seva popularitat, envejat cap de família i ciutadà emblemàtic del món, ens transmeten la confessió dolguda i el testimoni doblegat d’una indiferència punible. El bon burgès desconcertat pel radicalisme avantguardista i la veracitat narrativa del germà gran, Heinrich, potser autèntic heroi en aquesta escena tràgica, qui sense titubejos s’aventura en la causa partisana i salta al buit de la clandestinitat i l’exili. Una proesa.

Per fortuna Thomas Mann és un escriptor de conviccions, i coneix com ningú que un irrevocable imperatiu personal sotmet el judici del temps la pàgina en blanc del quadern de treball. El filtre despietat de la paraula alliberadora i l’àrida tasca diària que omplen les experiències de la vida. Escriu i reescriu fins l’alba La muntanya màgica, i no perdona ocasió per demostrar la seva actitud enèrgica davant la barbàrie en portes. Els diaris ocupen gairebé vuit-centes pàgines de tipografia atapeïda i recuperen “els comptes del dia” que el creador refà a entrada de fosc. Confidències conclusives per a la comprensió efímera del moment, on es multipliquen els motius personals sovint anecdòtics, seguits de passatges punxants que revelen la magnitud de l’amenaça latent.

L’any 1919 és una data astral que dona compte de la revolució urbana alemanya, quan s’entreveuen les conseqüències de la palpable polarització social: comunisme o barbàrie. Les possibilitats reals d’un socialisme civilitzat són quimèriques, la violència política dissol les “bones voluntats” i l’escriptor ordeix a les palpentes un entramat de possibilitats dubtoses. Però la vida esmola les urgències: “El descobriment d’un atractiu jove en una xerrada casual. Un concert de piano clandestí, l’extrema situació de

Danzig, la candent qüestió polonesa o la intromissió bel·ligerant dels soviets... Mann sempre va ser lector de Hamsun, excel·lent novel·lista, en qui descobreix de sobte afinitats nazis. Devora La decadència d’Occident de Spengler i les ironies del comte Keyserling. Torna a les “reflexions d’un apolític” per desarmar la conjura que ofega qualsevol idea civilitzatòria, però sense descuidar els “rituals esperançadors dels silenciosos admiradors”, el benestar familiar i la severa vigilància de Katia, “dona forta”. El filòsof Bertram és confident fiable i crític sagaç dels seus escrits... “Però convé vigilar la provisió d’havans i mosela”. La il·lusió d’una normalitat fictícia alleuja la dura erosió de la jornada. “Un temps hivernal que purifica la blancor de la neu”.

La Nit de Nadal del 1919 és indicativa. Mann desperta malalt, “trist i irritable”, escriu: arriben els regals nadalencs, esclat optimista, amb el tribut sonor dels fills que celebren coralment el Nadal. “Edició de luxe de Senyor i gos, i al capvespre l’impecable sopar ancestral –oca i pastissos, xampany francès. Autèntic aroma d’opulència”. “Les campanes nadalenques repiquen amb alegria a la ciutat”, auguri confiat per a l’home lúcid que potser comença a fantasiejar una vida serena després dels anys de desencant. Potser l’“optimisme de la voluntat” que l’eufòric exili californià aviat posarà al seu abast. La lliçó d’un mestre de qui les cavil·lacions reten culte a la vida i ens revelen sense disfressa un rostre de gest valent, el rostre humà i potser massa humà.

“El literat de la civilització”.

Els absorbents ‘Diarios de entreguerras’ de Thomas Mann cobreixen dècades clau a la història europea

L’escriptor Thomas Mann