La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cinema espanyol, capital Màlaga
curiositat de l’altre en un altre lloc”. Ell va passar la part dura del confinament sol, al seu propi hotel. Al principi, l’assumpte va tenir l’interès de veure’s vivint dins de l’estranyesa d’un canal sci-fi: poder baixar al hall en pijama o estar a la barra de la cafeteria absolutament sol. Jorge González no va acabar parlant amb cambrers que l’anomenaven senyor Torrance en servir-lo de franc bourbon amb molt de gel però l’hotel, a estones, li queia a sobre. Però no li va impedir continuar creient en les possibilitats de la seva ciutat d’adopció i com de necessari és un festival com a projecció del talent cinematogràfic espanyol i en espanyol. “Cal estimar el cinema i cal estimar el festival. No n’hi ha prou de ferho bé. Això ho fem sempre. El tracte al festival ha de ser diferent. Estimem i cuidem la gent de la indústria perquè estimem sincerament el que ens donen. No només les estrelles sinó tots. El Málaga Palacio s’engalana i lluu diferent perquè el que hi passa és excepcional i és la nostra responsabilitat que això no passi per alt”.
Els malaguenys sortien al carrer per victorejar els artistes com en un pas de Setmana Santa profana i cinematogràfica, més futbolera que cinèfila, però en vista del resultat, imbatible. Va ser el plus idiosincràtic de l’esdeveniment fins la covid. Però atesa aquesta mancança, el festival va mostrar musculatura. “El festival, en temps difícils, ha continuat fent el que ja feia: assenyalar el camí al cinema espanyol en molts aspectes”, assenyala
“Hi ha dos fenòmens que indiquen que Màlaga ha desenvolupat signes d’identitat cultural: els museus i el festival. I aquest des d’una aposta pel cinema espanyol en les seves quatre llengües, i el gir intel·ligent cap a Hispanoamèrica”, m’indica Lebrero. “I ho pot fer perquè Màlaga té una configuració idiosincràtica –ciutat d’acollida– que no se sosté de manera significativa en el pes de la tradició, fet que li permet d’anar més enllà de la frontera”. I també “en la confluència de Vigar i De la Torre”, incideix el director del Picasso.
Amb el director del festival aconsegueixo parlar sota uns envelats, movent les cadires on no ens arribi la pluja. Acabem en uns porxos, a peu dret. Vigar sembla una mena de sant laic a qui li pots deixar els diners, la pistola i les claus de casa teva. Parla amb tot pensat. De valentia i prudència en com van encarar la situació pandèmica l’any passat. Van arriscar, van ser criticats, i no només van triomfar sinó que van indicar com s’havien de dur a terme esdeveniments culturals segurs fins que sabéssim combatre el virus. Va ser el més seguit de tota la seva trajectòria, i se’n va valorar l’impacte en mitjans en cinquanta-set milions d’euros. Vigar sap d’on ve el festival, on és i on va: una idea de l’audiovisual més que del merament cinematogràfic. Un aspecte, el de la indústria al voltant del cinema convencional, en el qual també posa èmfasi Cristina Consuegra –“es treballa perquè Màlaga sigui el territori de l’audiovisual: rodatges, formació, innovació, trobades...”– i que és en el full de ruta de l’alcaldia: “Sempre hi ha hagut una política cultural municipal molt decidida”, reconeix el primer.
“L’any que ve el festival celebrarà la seva edició número vint-icinc i hi hem treballat en paral·lel amb l’actual”, em diu. “Serà de celebració de la vida. De la societat en general, del cinema, de la indústria”. Parlem de Filmin i de l’streaming mentre busquem un altre nou racó per no mullar-nos. Vigar, com el festival, és tan modest amb els altres com ambiciós per a ell mateix. Confia i felicita el talent i la feina pròpia i aliena. Entrem en un terreny més personal i li pregunto quina pel·lícula desitjaria veure avui com si fos la seva primera vegada i em parla de Berlanga. Vigar és d’un barri humil malagueny, Carranque. La seva casa era al costat d’una església i un cinema. A còpia de programes dobles va trobar una finestra al món, a una altra vida possible lluny del gris, a estimar el cinema i ser on és. “Jo no vaig tenir un Alfredo com a Cinema Paradiso però sí família que treballava d’acomodadors i em sentia una mica com Salvatore”. És ridícul que en aquest país hi hagi qui encara estigui pensant en la cultura com en un ardit a una vida eficaç i real. El cinema és el més semblant als somnis i a còpia de somnis es construeix la vida. Sense aquell cinema de Carranque, de Juan Antonio Vigar, el Festival de Màlaga, si existís, seria un altre. I com això, tot. Tan senzill com misteriós. Tan de pel·lícula.
El festival va arriscar, va ser criticat i va mostrar com s’havien de muntar esdeveniments sota pandèmia
Shorta. El peso de la ley ** Somnis d’una escriptora a Nova York *** Nomadland ****
A. Ølholm i F.L. Hviid Philippe Falardeau Chloé Zhao
5 de juny Combinació guanyadora 1-25-26-28-34-45 Complem.: 49 Reint.:1 Joker: 3360866
Guanyadors
Euros
–
– 76.336,53 3.544,20 88,68 8,00 1,00