La Vanguardia (Català-1ª edició)
Nadal l’imbatible
El mallorquí se situa a vuitens sense immutar-se
aquest procediment que només la tenacitat de l’AFE (Associació de Futbolistes Espanyols) i alguna vaga van aconseguir esfondrar.
En el cas del Barça la relació adjunta de vint fidels, comptant que Sergi Roberto, Busquets i Messi no canviïn d’aires en el futur, s’ha dut a terme analitzant diverses condicions. Que es tracti de futbolistes que van arribar a jugar a la Lliga, no que es retiressin abans del 1929. Que procedeixin del planter propi o que s’hi van incorporar en una edat primerenca i que, naturalment, ja no vestissin cap altra samarreta fins que van penjar les botes, llevat d’una tornada al filial. És un criteri, però se’n podrien establir d’altres, per descomptat.
El FC Barcelona ha alineat més de 800 futbolistes diferents en el torneig de Lliga. Des d’Abel Ruiz, un valencià que va jugar 22 minuts la Lliga 2018-2019 i actualment és al Braga portuguès, fins a Rafael Dalmacio Zuviría (164 partits oficials entre el 1977 i el 1982).
Un exemple clar de fidelitat absoluta entre els 800 i escaig aspirants seria Carles Puyol, incorporat en edat juvenil procedent de la Pobla de Segur per anar escalant nivells fins al seu debut al primer equip, on va jugar del 1999 al 2014. Quan encara no s’havia consolidat es va arribar a estudiar –i alguna cosa més– una cessió al Màlaga que hauria trencat aquesta trajectòria perfecta. No fa gaire l’Athletic Club va distingir Puyol amb el premi One Club Player, que precisament reconeix aquesta mena de trajectòries immaculades. I Puyol va recordar: “El meu primer any gairebé m’indicaven la porta de sortida. Des del club m’animaven a anar-me’n al Màlaga, però vaig decidir quedar-me al Barça B”.
Als anys cinquanta van sorgir barcelonistes de samarreta única com Biosca, Brugué, Gràcia, Olivella, Rodri, Segarra o Vergés. Després van arribar els Olmo, Rexach, Rifé, Sadurní... però a partir de finals dels vuitanta ja es fa pràcticament impossible penjar les botes sense canviar mai d’equip. A la plantilla actual hi ha, per exemple, Gerard Piqué, d’un barcelonisme insubornable, producte de la Masia des dels deu anys, però que va haver d’emigrar al Manchester United i debutar a la Lliga amb el Saragossa, abans d’instal·lar-se al Camp Nou. Un camí semblant ha recorregut el recentment incorporat Eric Garcia, jugador de les categories inferiors del Barça des dels 7 anys que va agafar el camí del Manchester City als 16 i ara torna amb 20.
Fins i tot Joan Gamper, el venerat fundador, anterior al professionalisme i lògicament molt allunyat de l’objectiu d’aquest estudi, va dur altres samarretes abans d’arribar a Barcelona: Basilea, Excelsior, Zuric i Lió. Ningú no és perfecte... o potser Messi sí?
El britànic Cameron Norrie, 45è del món, no havia de ser un obstacle insalvable i no ho va ser. En molt poc més de dues hores (2h7m) Rafa Nadal va guanyar el seu rival de tercera ronda i d’aquesta manera continua la cacera del seu objectiu suprem: el catorzè Roland Garros, ergo el vint-i-unè Grand Slam. Nadal no ha cedit ni un set en tres partits i ara tindrà al davant el jove italià Jannik Siner.
“A estones he jugat un bon tennis, a estones ho podia haver fet millor”, va reconèixer el mallorquí, en una declaració sincera que confirma la relativa comoditat amb què es va plantar a vuitens.
Nadal va aconseguir el primer set amb un break en el sisè joc i després del 4-2 va confirmar el 6-3. El segon set va ser menys convencional, amb intercanvi de trencaments de servei fins que Nadal va posar la directa per al segon 6-3. I el tercer es va acabar amb la tímida resistència de
Si penja les botes al Barça serà el primer estranger del club amb fidelitat absoluta
Norrie així que Nadal va agafar avantatge i es va col·locar 4-1. No va aprofitar la primera bola de partit, amb servei del rival, però sí la segona, quan ja servia ell. El partit es va jugar a la pista Suzanne Lenglen, amb fama de ser una mica més lenta.
“Ell està jugant el millor tennis de la seva carrera, ho hem analitzat bé i he trobat la manera correcta de continuar endavant”, va explicar Nadal després del partit. “He fet una primera setmana correcta, he viscut situacions difícils i d’altres no. En tornejos com aquest cal fer passos endavant”.
Tot i que Norrie havia arribat a finals com les d’Estoril i Lió, al santuari de Roland Garros no va ser rival de talla per a Nadal, que ja enfoca els vuitens de final. “Amb Sinner hauré de ser més agressiu, jugar amb intensitat alta, més llarg que fins ara, controlant el punt”, va explicar. També va recordar que amb Sinner va compartir la quarantena de l’Open d’Austràlia: “És un noi educat, respectuós, tranquil, treballador. No en puc dir res negatiu. Van ser dues setmanes agradables per a ell i per a mi”.
L’últim que va aconseguir una trajectòria completa ha estat Carles Puyol, però el van voler cedir al Màlaga
Adeu a Alcaraz. Amb 18 anys i un mes es va tancar el Roland Garros de Carlos Alcaraz, de la prèvia fins a la tercera ronda, en què va topar amb el mur de l’alemany Jan-Lennard Struff, 42è del rànquing, que es va imposar en 2h16m i tres sets: 6-4, 7-6 (3) i 6-2. Alcaraz va començar perdent el servei en el tercer joc i es va posar 5-1 per sota. Tot i a així va reaccionar fins al 5-4, però va acabar cedint. La clau per al tennista murcià va ser el segon set. Va resoldre una pèrdua de servei i va arribar al tie-break, en què va començar fatal (5-0) i va reaccionar tard (7-3 final). El tercer set gairebé no va tenir història més enllà de les tres pilotes de partit salvades abans de la definitiva. A Alcaraz li queda, i no és poc, la marca d’espanyol més jove que guanya un partit a París en l’era Open i el més jove que ho aconsegueix des de Djokovic el 2005. “He crescut molt per al futur, ha estat un gran avenç. L’any que ve tornaré millor, més fort i més preparat”, va afimar.