La Vanguardia (Català-1ª edició)
Amics, però aquí qui mana soc jo
Joe Biden canta la canya a Boris Johnson per l’incompliment de les obligacions britàniques derivades del Brexit
Fa molt de temps, abans que fos políticament incorrecte, abusiu (i fins i tot delicte), solia dir-se que res com una bona bufetada a temps per fer passar per l’adreçador un xaval. Era com allò que la mili, encara que arruïnés la teva carrera i potser la teva vida, et feia un home. Fins i tot en les millors famílies, per més que els teus pares t’estimessin, calia anar amb compte per no emportar-te un calbot o un cop de sabatilla, amb la millor de les intencions (o no).
Joe Biden, de 78 anys, és en certa manera un home d’un altre temps, i una bona bufetada en el sentit polític és el que li va clavar ahir al díscol Boris Johnson, lluny de les càmeres i procurant no deixar marca, cantant-li la canya en el tema del Brexit i Irlanda del Nord, i advertir-li que més li val complir amb les obligacions internacionals subscrites i no posar en perill la pau de l’Ulster. Després, tot somriures i carantoines, i fins i tot li va comprar un globus, un gelat i un paquet de pipes.
La Gran Bretanya dona molta més importància a l’anomenada “relació especial” amb els Estats Units que a la inversa, el senyal més evident que es tracta d’una història d’amor desequilibrada, reflex de la caiguda de l’imperi i la progressiva decadència britànica des del final de la Segona Guerra Mundial i la seva subordinació a Washington mentre l’antiga colònia expandia més i més el seu poder global. Que conservés els seus míssils i un seient al Consell de Seguretat de l’ONU donava en tot cas un aire vintage al seu declivi.
Johnson, un líder psicodèlic però amb excel·lència, amb actitud d’adolescent rebel, veu la visita de Biden i la cimera del G-7 a Cornualla com una cosa així com la seva primera comunió en l’escena internacional, després de més d’un any de tancament pandèmic i d’uns inicis marcats per les disputes amb els antics socis europeus sobre el Brexit i derivats.
Tanta era la seva il·lusió que fins i tot es va casar amb Carrie Symonds perquè exercís de primera dama amb totes les de la llei. Però l’ombra del Brexit és llarga, com les de primera hora de la vespre, quan el sol es pon, i més encara si resulta que el president nord-americà de torn és d’origen irlandès i orgullós de serne.
Les millors parelles de ball transatlàntiques: Churchill-Roosevelt, Reagan-Thatcher i Clinton-Blair
Biden i Johnson encara no s’havien llevat ahir quan les primeres edicions de la premsa britànica explicaven com l’encarregada de negocis de l’ambaixada dels Estats Units (encara no ha estat nomenat nou ambaixador) havia llegit meticulosament una queixa/amenaça de Washington advertint de les conseqüències d’incomplir el protocol d’Irlanda del Nord (els controls duaners que es deriven del fet que l’Ulster es mantingui al mercat únic europeu). Per començar, adeu a l’acord comercial bilateral amb què somia Downing Street.
És cert que els EUA i el Regne Unit tenen molt en comú i el mateix llenguatge polític, fet que ajuda a entendre’s (no com quan la Xina o Rússia parlen de “democràcia”, per exemple, paraula equívoca a què atribueixen sentits molt diferents). Però pocs líders han trobat tanta química com la que hi va haver entre Winston Churchill i Franklin Delano Roosevelt, els padrins de la “relació especial”.
Thatcher i Reagan es van avenir en l’obsessió que tots dos professaven contra el comunisme i l’afany de fer caure el Mur, i Blair i Clinton, encantadors de serps, van estar tallats pel mateix patró. Johnson no té aquesta sort. En públic, Biden ha guardat les formes i ha respectat el seu amfitrió. En privat, li ha clavat un mastegot i li ha dit que sí, que molt amics, però que aquí qui mana soc jo, i tu a callar.