Partidari dels indults

Vicens Vives va escriure que els catalans al llarg dels segles “tenen el comú denominador del pacte de bona fe, d’aquiescència a l’autoritat legítimament constituïda, de l’acceptació per una part i l’altra de les normes del joc social, econòmic i polític comunament establertes”.

L’historiador català va publicar aquestes paraules en un assaig, Notícia de Catalunya ,en què advocava perquè Catalunya encapçalés la democratització i modernització de tot Espanya i posava en relleu la que per ell era una característica important de la idiosincràsia catalana: el pactisme.

Durant la dictadura i els primers anys de la transició Catalunya era considerada pels demòcrates l’avantguarda en la lluita antifranquista a favor de la llibertat. A les manifestacions antifranquistes de molts llocs d’Espanya es proclamava “Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia!”

El 1978 hi va haver un gran pacte a tot Espanya, ni més ni menys que una Constitució superadora de l’exclusivisme de partit que havia afligit totes les constitucions espanyoles anteriors. Un acord que naixia per ser el de tots.

No puc abordar en aquestes línies el procés seguit des del suport al pacte del 78 fins a la declaració unilateral d’independència del 2017, però sí que cal apuntar que des de l’aprovació de l’Estatut de Sau, el 1980, i les primeres eleccions al Parlament va començar un llarg període de governs nacionalistes que dura fins avui mateix, amb l’excepció dels presidits per Maragall i Montilla, que, fora d’això, van tenir una important presència nacionalista, incloent-hi consellers que avui militen a les files independentistes.

Sigui com sigui, al llarg de tots aquests anys l’hegemonia ideològica a Catalunya s’ha anat desplaçant del catalanisme al nacionalisme i d’aquest últim a l’independentisme, en un procés en què ha faltat lleialtat constitucional per una part i també hi ha hagut errors d’apreciació i valoració per part dels governs d’Espanya i dels partits polítics amb implantació a tot el territori nacional. De vegades fins i tot hi ha hagut una resposta desmesurada a pretensions legítimes de Catalunya, com ara la que el Partit Popular va posar en marxa contra l’Estatut del 2006 i el recurs d’anticonstitucionalitat, que han instigat la dinàmica de la separació i el greuge.

Aquesta deriva es va accelerar encara més durant la dècada del procés independentista i va culminar en els penosos fets del setembre i l’octubre del 2017, que, vistos en perspectiva, només poden ser motiu de pesar per a qualsevol ciutadà de bona fe que aspiri a una convivència civil.

Demanarà temps determinar quan i per què s’ha produït l’allunyament de la fórmula d’acord aconseguida el 1978. Però mentre trobem aquesta resposta és urgent recompondre la convivència i aturar l’espiral de la confrontació.

Cal intentar restablir els afectes, i això només és possible fent passos efectius cap a la reconciliació.

Uns passos que, segons el meu parer, no estan tan dirigits als líders independentistes com a les grans majories de la societat catalana que esperen que des de les institucions i des de la resta d’Espanya arribin missatges de reconciliació i concòrdia.

A tots ens correspon una tasca en aquest afany. El Govern espanyol té dret, jo diria que fins i tot l’obligació, de fer política, i els indults són instruments polítics que poden ajudar a fer-ne a favor de la concòrdia.

Fer política democràtica obliga a la pedagogia, cal explicar amb claredat per què es prenen les decisions i recordar que la democràcia pot ser generosa amb l’adversari, a qui, lluny de tractar com a enemic, cal ajudar a trobar sortides i punts de trobada.

Per la seva banda, tots els partits democràtics espanyols farien bé de pensar què poden fer per ajudar a resoldre el conflicte en comptes d’enverinar-lo.

Els clàssics deien, en una definició molt bonica, que la política consisteix a sostreure a l’odi el seu caràcter etern.

El Govern espanyol té el dret, jo diria que fins i tot l’obligació, de fer política