Mirant el dit de Colón

El partit que lidera Inés Arrimadas es mou en un laberint que té la plaça de Colón com a parany. Totes les enquestes avancen la seva progressiva desaparició, però la metodologia demoscòpica no sempre l’encerta. Fa una mica més de dos anys Albert Rivera es va creure els sondejos que li obrien un camí per superar el PP i allò va quedar en un dels desastres electorals més grans de la història de la democràcia.

Algunes veus des de la direcció de partit aposten per reinventar-se. No obstant això, la proposta política realitzada fa ara 15 anys per la llavors formació catalana estava condicionada al moment polític. Una necessitat com ho va ser a finals dels setanta el naixement de Convergència.

La pregunta és si les circumstàncies que van facilitar l’aparició de Ciutadans el 2006, fonamentalment el que es va denominar “deriva nacionalista del PSC” governat per Maragall i Montilla, tenen ara sentit. Existeixen arguments per al no i per al sí.

Les tesis negatives situen Salvador Illa com a resposta. Aquell vot que va fugir dels socialistes catalans té en el líder del PSC un personatge creïble en relació amb les estructures de l’Estat. Les tesis afirmatives focalitzen la idea sobre l’indult. I aquí ens trobem amb una dificultat: probablement si Ciutadans volgués recuperar part del seu votant hauria d’oposar-se a l’indult de forma més sibil·lina i evolucionada. No serveix el mateix. Fins el PP ha avançat pantalles respecte al tema.

Però la reinvenció de Ciutadans a la resta d’Espanya té matisos diferents als de Catalunya. Mentre que aquí la seva aparició va ser una reacció contra el nacionalisme imperant, en altres llocs d’Espanya es va tractar d’una resposta a la idea clara d’Estat i contra la corrupció, en concret del PP. Recordem que la seva consolidació estatal es va iniciar després de l’escàndol de les targetes black.

Així, mentre que la primera manifestació a Colón el febrer del 2019 va enfortir la idea d’Estat del partit i va ajudar (no només) a convertir-la en la tercera força al Congrés amb 57 diputats, aquesta segona els situa en un missatge antiquat (no només), perquè els dies són mesos, i tot va ràpid.

I no només el missatge és antic. Hi ha una cosa pitjor que semblava haver entès Arrimadas, però pot ser que les pressions l’hi hagin fet oblidar: el votant de Ciutadans és pragmàtic. I aquest xec signat en blanc a Rivera es va volatilitzar quan no va arribar a un acord amb Pedro Sánchez després de les eleccions de l’abril del 2019. En aquests moments, Colón només és soroll.

Així ho han entès alguns líders del PP. Els dubtes en el si del partit de Pablo Casado són molt profundes i les opinions diferents. Hi ha de tot. La més concloent és la de l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, que hi anirà, però per intentar passar desapercebut.

En definitiva, Arrimadas es troba davant d’una disjuntiva semblant a la del PP. Segueixen la nova metodologia d’Ayuso a cavall de termes gairebé llibertaris amb la gràcia d’Almeida o organitzen taules petitòries avorrides?

Arrimadas es troba en una disjuntiva com la del PP: Ayuso o taules petitòries avorrides