Afinar les relacions amb els EUA

Dues notícies, divulgades amb pocs minuts de diferència, van proporcionar ahir al matí un doble baló d’oxigen a la diplomàcia espanyola. La primera va ser l’anunci que Pedro Sánchez, president del Govern espanyol, mantindrà una trobada amb Joe Biden, president dels Estats Units, dilluns en la cimera de l’OTAN convocada a Brussel·les. La segona va ser que Espanya s’ha ofert i es perfila com a país amfitrió per a la trobada que l’organització transatlàntica té programada el proper any, coincidint amb el quarantè aniversari del seu ingrés. I a tot això encara cal afegir la condemna, ahir, del Parlament Europeu a Rabat per utilitzar menors en la recent crisi de Ceuta.

En els últims mesos, l’oposició conservadora ha retret repetidament al Govern espanyol que les relacions entre Madrid i Washington no passessin pel seu millor moment. No tant perquè s’hagués produït entre Espanya i els Estats Units algun incident singular, com pel fet que Biden no tenia Sánchez entre els seus interlocutors prioritaris en l’escena internacional. Hi havia dades objectives que així ho acreditaven: Obama va trigar quatre dies, des de la seva presa possessió, a telefonar a Rodríguez Zapatero; Trump, 35 a trucar a Rajoy; i Biden, que havia mantingut contactes telefònics amb uns trenta mandataris mundials des que va assumir el seu càrrec el gener passat, no havia fet el mateix amb Sánchez. La crisi diplomàtica amb Rabat, després que els seus acords amb l’administració Trump enfortissin les aspiracions de sobirania sobre el Sàhara Occidental, va afegir un factor de tensió a les relacions Espanya-EUA; un factor després atenuat per l’anunci que la política de Biden al Magrib tindrà diferències “profundes” amb la de Trump.

Així les coses, les notícies esmentades són notables. Ho són per a les relacions bilaterals entre Espanya i els EUA, i per a la projecció internacional del nostre país. I ho són quant al rellançament

Sánchez veurà Biden i proposa Espanya com a amfitriona de la cimera de l’OTAN el 2022

de l’OTAN, que no va ser mai una de les prioritats de Trump. L’estratègia de Biden difereix en aquest punt de la del seu antecessor, marcada pel proteccionisme, l’aïllacionisme i la ruptura d’acords heretats. De fet, la gira de Biden aquesta setmana per Europa, que és la primera oficial que efectua com a president, aspira a estrènyer l’aliança amb els principals països europeus. Aquest serà el seu objectiu en la cimera del G-7 a Cornualla aquest cap de setmana: sumar forces davant el gran desafiament (comercial, tecnològic i en última instància militar) que representen la Xina i, en una altra mesura, Rússia.

Washington va aconseguir ahir el suport de la Unió Europea a la campanya per impulsar una nova investigació sobre l’origen xinès de la covid. Però no ha pogut consolidar encara un front general amb la UE que l’ajudi a contenir el gegant asiàtic. En aquesta conjuntura, el paper que pot exercir l’OTAN és crucial. Biden desitja rellançar-la i tornar-li tot el protagonisme que va tenir temps enrere a escala global. Per tant, això representa també una ocasió per a Espanya, que a l’expressar el seu interès per contribuir al desenvolupament de l’organització transatlàntica pretén així mateix reforçar els seus llaços amb l’Administració Biden.

Cap país no vol ser irrellevant en l’escena mundial. Alguns tenen prou poder com per no córrer aquest risc. D’altres li han de posar més enginy per aconseguir-ho. Poden fer-ho com ho va fer el govern de José María Aznar, emfatitzant més la relació amb els EUA i amb el Regne Unit, alineant-se acríticament amb la gran potència, relegant la relació amb Europa. O poden fer-ho intentant atendre tots els fronts, teixint aliances multilaterals sense renunciar a certa autonomia. En el cas d’Espanya són molts els fronts –Europa, Magrib, Llatinoamèrica, Estats Units...– i totes les sintonies diplomàtiques que pugui establir i enfortir seran poques.