Conversa i no conversió

Sembla que per fi, i després de tots aquests anys de confrontació, ha arribat l’hora del tant invocat però no gaire practicat diàleg. Aragonès i Sánchez s’asseuran junts i conversaran, és a dir, haurien d’intercanviar opinions i parers, fins i tot amb voluntat d’arribar a alguna mena d’acord, alguna forma de transacció que permeti dibuixar plegats un futur més estable i millor. Pactar el progrés, ni més ni menys.

Em temo que anem malament si, malgrat la previsible concessió d’indults per part del Govern espanyol, la resposta de l’actual Executiu català és que cal negociar sobre l’amnistia i l’autodeterminació. Continua present aquella pulsió de sentir-nos una colònia subjugada sota un Estat autoritari. Esperem que sigui només retòrica i que hi hagi autèntics desitjos de negociar amb el Govern d’Espanya.

En qualsevol cas, estaria bé que algú alliçonés els possibles equips negociadors, més enllà dels caps de files, sobre què han estat els diàlegs en la tradició literària i de pensament d’Occident.

Hi ha Plató, per descomptat, amb Sòcrates al fons, però no s’ha de deixar que l’idealisme corrompi massa l’inevitable pragmatisme que hauria de ser l’essència d’una xerrada entre líders polítics. Pitjor encara, si ens emboliquem en el mètode platònic i cadascú es posa a buscar la seva veritat, doncs el més probable és que prossegueixin sine die aquestes taules perpètues.

Ciceró tampoc no serveix, em temo. És bon polític, sens dubte, però precisament per això està disposat a acceptar les raons i fins i tot la veritat de l’interlocutor, però a força de pagar un feixuc peatge retòric carregat de llargues disquisicions i recerques morals per justificar una posició prèvia.

Ben al contrari, aquí es tracta d’escoltar i comprendre. I que no acabi aquesta peça de teatre com els famosos Diàlegs de carmelites de Georges Bernanos, amb les seves monges guillotinades per la Revolució. No és aquesta l’hora ni dels màrtirs ni la dels obstinats, sinó que caldrà rellegir millor algun dels diàlegs del Renaixement o també els del grecosirià Llucià de Samòata, que es reia de qualsevol creença i convicció, sobretot si era inamovible. Rellegir-lo seria una gran contribució al diàleg que s’hauria de practicar, fins i tot amb la seva defensa de la pàtria qüestionant els massa patriotes.

Al teatre abunden els diàlegs, no hi ha cap dubte, però també, coses de la trampa i la literatura, els monòlegs emmascarats en un diàleg. Vaja, el que menys ens convé en aquesta hora crucial. Ja compto que, seguint el teatre polític actual, hi haurà aparts d’algun actor adreçats al seu públic. I que les acotacions, es facin per via judicial o no, també tindran el seu paper i substància. De fet, fa uns dies vaig assistir a la molt recomanable representació d’Esperando a Godot, de Samuel Beckett, al teatre Goya de Barcelona. Bones actuacions i declamacions brillants però, ja ho saben, teatre de l’absurd. Godot ni arriba ni sabem qui és o què pretén i Gogo i Didi diuen que se’n van, però l’acotació assenyala que no es mouen del lloc ni abandonen l’escena.

No sé si són conscients el muntatge i la troupe del Goya que han arribat d’allò més oportunament a Barcelona amb aquesta obra i en aquest moment, perquè pot ser que jo també vagi perdut en els meus deliris, però que a Catalunya fa temps que estem representant una peça de teatre de l’absurd, amb les seves exclamacions i crits i fins als seus encadenaments, a mi em sembla evident, encara que també reconec que no se li han de buscar tres peus a la representació perquè, de vegades, el teatre no és res més que teatre. Encara que es confongui amb la vida. Com aquella estranya parella beckettiana, que pot ser que fins i tot s’estimin, però que a estones no se suporten i sembla que continuen junts perquè així alimenten l’espera i es donen conversa.

Es tracta d’escoltar i comprendre; no és aquesta l’hora ni dels màrtirs ni la dels obstinats