La Vanguardia (Català-1ª edició)
La síndrome de Colón
La dreta espanyola ha volgut convertir la plaça de Colón en una espècie de santuari de l’exaltació patriòtica. L’any 2001, amb un Partit Popular embriagat per la seva primera majoria absoluta, amb José María Aznar al capdavant del govern i Federico Trillo com a ministre de Defensa, l’Ajuntament de Madrid va instal·lar, a la plaça de Colón, la bandera rojigualda més gran d’Espanya. 294 metres quadrats de tela, pel mòdic preu de 378.000 euros. I allà segueix, presidint tots els actes d’autoafirmació en defensa de la unitat d’Espanya.
La penúltima gran exhibició patriòtica la vam tenir el febrer del 2019, la vigília de l’inici del judici celebrat al Tribunal Suprem pel referèndum de l’1 d’octubre i setmanes després que l’aleshores flamant president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, que havia guanyat una moció de censura, es reunís amb el president
Quim Torra i reconegués l’obvietat, fins aquell moment negada, que entre Catalunya i Espanya existeix un problema de naturalesa política i que l’assumpte mereixia ser tractat de forma bilateral entre els dos governs. Això va fer disparar totes les alarmes entre els partits de la dreta. Els autoproclamats guardians de la unitat de la nació espanyola van convocar 45.000 persones a Colón per dir que Espanya és una i no cinquanta-una, i acusar el govern socialista d’alta traïció.
El manifest que es va llegir va ser escoltat i aplaudit des de la primera fila pels líders dels partits de dreta, d’extrema dreta i de dreta extrema, entre ells Casado, Abascal i Rivera, que van ser immortalitzats en l’emblemàtica foto de Colón. La manifestació tenia per lema “Per una Espanya unida. Eleccions ara!”. El llenguatge utilitzat era agressiu i crispat. S’acusava el president del Govern central de perpetrar una traïció, de cedir al xantatge dels enemics d’Espanya, d’haver clavat una punyalada, d’estar en una deriva suïcida i se li retreia haver traslladat els presos polítics a presons catalanes. Literalment, el manifest acabava dient: “Estem avui aquí reunits per dir-li al Govern d’Espanya que no estem disposats a tolerar més traïcions ni concessions a aquells que volen destruir la nostra pàtria”.
Ara es repeteix la història. Diumenge està convocada una altra manifestació a la plaça de Colón, aquest cop per esquinçar-se les vestidures davant la possibilitat que el Govern de Pedro Sánchez concedeixi un indult als presos independentistes perquè puguin sortir de la presó. El PP de Pablo Casado ja ha escalfat motors recollint signatures en contra, per tot el país, emulant el fiasco polític que va recollir Mariano Rajoy fent el mateix contra l’Estatut de Catalunya, el 2006. El PP torna ara a Colón per mostrar la seva cara més agra i intransigent, excloent-se de participar de qualsevol solució política per a Catalunya.
El PP se sap residual a Catalunya. Voreja l’extraparlamentarisme i és irrellevant al mapa municipal. Per als de Pablo Casado, Catalunya no és més que un jaciment on buscar el combustible per atiar el foc a la resta d’Espanya amb un triple objectiu: presentar Pedro Sánchez com un traïdor aferrat al poder, mobilitzar el seu electorat i tapar totes les fuites possibles cap a Vox. Aquesta manera d’entendre Espanya com una cosa uniforme, considerant que la diversitat cultural i lingüística és una anomalia que cal combatre i creient que el pluralisme polític és una cosa que afebleix la democràcia, és el camí més recte per allunyar-se de les solucions i alimentar el conflicte.
El PP, com a principal alternativa de govern, no ofereix cap projecte polític. S’aferra a la recepta de tota la vida, que consisteix a lluitar contra un enemic que ell mateix alimenta a partir de construir una identitat en negatiu. Per als que seran a Colón diumenge, Espanya és un projecte que està a la defensiva i que es construeix des de la negació de les altres nacions. Refugiar-se a Colón per reafirmar-se revela de forma meridiana la manca de confiança en un projecte de país capaç de seduir a tots els que hi viuen. La síndrome de Colón apareix quan sorgeix la por que les solucions polítiques puguin reconduir els problemes, i a alguns els angoixa quedar-se sense enemics contra els quals lluitar. Diuen defensar Espanya, però no fan altra cosa que devorar-la.
El Consell d’Europa, encarregat de vetllar pel respecte a la democràcia i els drets fonamentals, i sota el qual s’aixopluga el Tribunal Europeu de Drets Humans, ja ha llançat un primer missatge a Espanya, mostrant-se favorable als indults als presos polítics i constatant la desproporció de les condemnes de presó dictades pel Tribunal Suprem. A la comunitat internacional ningú no qüestionarà els indults, que s’interpreten com un primer pas a les solucions polítiques, tot el contrari del que es cridarà diumenge a Colón. Els mateixos que ja van fracassar volent reprimir un referèndum al crit d’“¡A por ellos!” ara tornen a Colón amb l’immobilisme com a bandera.
A Colón hi haurà els que temen les solucions polítiques i els angoixa quedar-se sense enemics