Poliamor: fetitxes i negoci

La relació sexual no existeix”, aquesta tesi de Lacan és una evidència que constatem en el dia a dia; en els relats dels pacients que consulten pels seus malestars amorosos i sexuals i en l’experiència íntima de cadascú.

Per descomptat que existeixen les relacions i actes sexuals –tot i que segons les enquestes cada vegada amb menys freqüència–, però això no garanteix que la trobada amb la parella obtingui l’harmonia buscada ni la satisfacció esperada. La discòrdia dels sexes (en qualsevol de les seves combinacions) continua sent una constant en els vincles, tal com la saviesa popular recull en la seva eterna (per impossible) recerca de la mitja taronja.

Això és una sort, d’altra banda, ja que funciona com la condició d’aquell desig indestructible de buscar alternatives, fórmules suplents que ens ocupen i ens apassionen, per a les coses bones i per a les coses dolentes. Tenim, en primer lloc, la clàssica heterosexual petit cerca petita i viceversa. Continua en el top ten, però ja sense exclusivitat. Mentrestant, moltes altres variants van sorgint i troben els seus seguidors combinant i recombinant gustos i preferències. Fins ara seguim sense la definitiva, meta impossible en aquesta vida d’éssers parlants, no guiats per l’instint animal.

Més recentment s’ha incorporat el poliamor, que aposta per substituir la monogàmia per lligams col·lectius. No és completament original, però agafa força amb l’època. El que dos no assoleixen, potser sí tres o més. La pràctica revela les seves dificultats, de sostenibilitat més que de constitució, ja que compromís i (no) exclusivitat no són qüestions fàcils de resoldre. I, a més, qüestiona la versió més tradicional de la filiació, aquesta que lliga els fills a la parella o a la monoparentalitat.

I com no podia ser de cap altra manera, ara tenim, enmig de la pandèmia, l’eclosió de les apps del poliamor. Ofereixen moltes possibilitats. Una de les més populars, Feeld, s’anuncia com “un espai de sexe positiu per a humans que busquen explorar les cites més enllà de la norma”. Hi ha versió prèmium, segons el que paguis, i accés a una àmplia carta de gèneres autodefinits. I en cap falta la referència al sexe kinky, pràctiques de sadomasoquisme i dominació (BDSM), fetitxes i altres perversions clàssiques.

Res nou en un món en què el sexe i l’amor són mercaderies obertes al màrqueting. Com denuncia l’activista Brigitte Vasallo –ella té una altra idea del poliamor i dels lligams que promou, més comunitaristes que binaris–, el sistema rebaixa l’amor al sexe per, d’aquesta manera, monetitzar-lo i diluir-ne la subversió. Tot indica que el poliamor, en les seves diferents versions, tindrà el seu lloc en el món postcovid.

@joubpa