Odalisques a l’Alhambra

Els reis inauguren una exposició amb joies d’Ingres, Matisse i Picasso

supera àmpliament l’orientalisme dels romàntics, explica la comissària María López. De la mateixa manera contra la qual els clàssics havien recorregut a la mitologia per enaltir la bellesa del nu i explicar històries d’amor, heroisme i mort, alguns pintors vuitcentistes van prendre l’evocació i sublimació de les escenes als harems com a excusa per treballar l’erotisme i les formes femenines... I sovint per encoratjar els somiejos masculins, prossegueix López en la seva explicació.

Gran part de les odalisques que van pintar els mestres europeus prenien com a models joves o adolescents –de vegades gairebé nenes– igualment occidentals; és a dir, dones de trets ajustats a l’ideal eurocèntric de bellesa femenina però amb tocats i complements orientals, i envoltades d’objectes i mobles del mateix origen. En altres casos, no obstant, artistes que van viatjar a l’Est per inspirar-se in situ van optar per l’autenticitat i van retratar tal qual les dones del lloc. Sengles teles de Félix-Auguste Clément, Émile Bernard i Fernand Lantoine exemplifiquen a l’exposició aquesta altra modalitat d’odalisques en què els autors van posar el focus en “la diferència o l’alteritat”,

UN FILÓ PICTÒRIC El tema de l’odalisca va servir d’‘excusa’ per treballar el nu amb un aire d’exotisme

afegeix la coordinadora de la mostra.

El naixement oficial d’aquesta figura femenina a la pintura i la cultura iconogràfica modernes se situa el 1814, quan Ingres va pintar La gran odalisca per encàrrec de Carolina Murat, germana de Napoleó i reina de Nàpols. Així va voler com

COL·LECCIÓ PARTICULAR / LV Odalisca en una butaca negra (1942), d’Henri Matisse