CRÍTICA DE TV

La vida és capritxosa, i si no t’atures, t’acaba aturant ella. És igual si tens una feina estressant o si estàs aturat; si tens a càrrec teu fills petits o un familiar dependent; si ets solter, el teu matrimoni fa aigües o si, al contrari, estàs en el teu millor moment personal. Quan la vida et diu fins aquí, la frenada és immediata i ja no hi ha marxa enrere. Pot ser a causa d’un infart, un càncer o un ictus, com li va passar a Sharon Stone el 2001. L’actriu va parlar detalladament de l’experiència amb Pablo Motos a El hormiguero aquesta mateixa setmana.

El seu testimoni va fer que m’estremís particularment perquè, tot i que no era la primera vegada que sentia un afectat com explicava el seu patiment, les paraules de Stone em van tocar la fibra especialment. La manera com va descriure les seqüeles de la pèrdua de memòria, de la capacitat de parlar o de la d’audició, fins i tot de la mobilitat, em va recordar que, si la malaltia et toca amb la seva maleïda vareta màgica, estàs perdut. Siguis famós o no. Aquí no hi ha diners ni popularitat que la combatin. Només és qüestió de sort?

La història de Sharon Stone no és única. Per aquesta experiència també hi han passat altres noms rellevants del nostre país com Silvia Abascal, Joaquín Sabina, Jorge Javier Vázquez o María Teresa Campos. Però també uns quinze milions de persones a tot el món i prop de 120.000 a Espanya, la majoria anònimes. Són xifres anuals que impacten, sobretot quan les estadístiques destaquen que, de cada tres afectats per ictus, un mor i un altre pateix una discapacitat permanent. De fet, patir un vessament cerebral o una embòlia, com es coneix col·loquialment aquesta afecció, s’ha convertit en la primera causa de discapacitat física i mental al planeta, i la segona causa de mort (la primera en dones) a Espanya.

Els que han sobreviscut a aquest cop (la traducció en llatí d’ictus) han hagut d’aprendre a caminar, a parlar, a aixecar els braços, a llegir, a escriure, a tornar a somriure... Unes tasques i uns moviments en aparença senzills que esdevenen tota una autèntica batalla campal contra la malaltia per mirar de recuperar els reflexos i els sentits danyats. A més, es tracta d’una lluita constant per mantenir l’esperança.

Mentre sentia el relat de Stone, també vaig recordar les vegades que algú em va explicar aquesta garrotada del destí i que va estar a punt de tombar-lo per sempre més, i em vaig adonar que tendim a descuidar la nostra salut i a no escoltar els avisos del nostre cos. És tan necessari cuidar-nos i estimar-nos... És l’única manera d’evitar aquest “tornar a aprendre” que, almenys a mi, em fa tanta por.