L’arrítmia del temps

Les ideologies funcionen com la tecnologia: s’actualitzen més de pressa del que som capaços d’assimilar. Si l’ordinador i el mòbil ens pregunten cada dos per tres si acceptem noves actualitzacions, hi ha àmbits del pensament que s’imposen amb una urgència que fa por. Exemple: seguir els canvis referits a la voluntat d’independitzar-se d’Espanya de molts catalans i la mena de reaccions que aquest fenomen provoca a la trinxera adversària requereix una força mental i emocional superlativa. El que fins fa quatre dies eren certeses constitucionals i ultimàtums innegociables ara són simulacres de diàleg contrarestats amb legítimes discrepàncies.

En altres àmbits, com el de la percepció dels gèneres, la propaganda també imposa una cadència supersònica. Mantenir una conversa adulta sobre gèneres amb algú informat obliga a activar una musculatura que –parlo per mi– no tenim. Els que per atzars biogràfics vam viure la revolució que el respecte pels drets dels homosexuals va significar per generacions precedents, educades en l’immobilisme, sabem que no va ser fàcil. Hem conegut persones inflexibles i reaccionàries que, amb el pas del temps, no solament han acceptat (és el verb que feien servir) altres opcions de vida sinó que les van entendre una mica més que els que, dramàticament, continuen sense evolucionar. Amb moltes causes actuals relacionades amb la percepció dels gèneres s’imposa una urgència que reprodueix la histèria d’altres àmbits. Amb criteris de màrqueting de prêt-àporter, eviten la reflexió i la comprensió i fomenten l’adhesió i la pulsió idòlatres.

Potser perquè altres grans ideologies i religions han fracassat amb estrèpit, en els últims anys s’han imposat discursos centrats en les inquietuds d’identitat sexual i mediambiental. Simplificant, es podria dir que el veganisme, l’animalisme i l’aposta per sexualitats no binàries tenen més present (i futur) que les ideologies moribundes de senectut i corrupció. Per un boomer amb inquietuds d’alimentar la curiositat i cert instint de supervivència, seguir l’evolució d’aquests nous activismes obliga a un esforç similar al d’actualitzar-se tecnològicament. I pot passar que aquest reciclatge sobrevingut et faci percebre, per experiència, les incongruències i impostures dels protocols, la relativitat de les certeses venudes com a dogmes o les ínfules talibanes dels apòstols. Igual que quan intentes comprar un mòbil o un ordinador i acabes desistint perquè el venedor et tracta com un idiota i amb un argot condescendent, els nous sermonejadors s’entesten a aclaparar els possibles parroquians (?) amb una retòrica sectària que contradiu l’essència del seu discurs. I al final, quan el que vols és entendre la realitat per no haver-la de negar amb un hermetisme preventiu categòric, intueixes que, abans i ara, s’avança més aplicant la lògica del respecte que no pas els clixés de l’adhesió gregària.

Moltes causes apliquen criteris de prêt-à-porter i eviten la reflexió per fomentar l’adhesió idòlatra