La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tàpies visita Chillida
Chillida Leku obre les portes a artistes que es van relacionar amb l’escultor
plementar un quadre anterior de l’autor comprat pel seu marit el 1809: Dona nua dormint.
L’èxit de les odalisques va créixer sense parar fins a esdevenir en una moda pictòrica difícil d’eludir per als artistes de successives generacions. La gran paradoxa és que, sent un tema “amb un punt misogin”, el seu apogeu va coincidir amb els primers moviments feministes i sufragistes i amb l’entrada de les dones a la universitat.
L’exposició oberta ahir podrà veure’s fins al 10 de setembre, amb entrada gratuïta al marge que es visiti o no l’Alhambra. És “un bon moment” per fer totes dues coses, assenyala la directora del Patronat de l’Alhambra i el Generalife, Rocío Díaz. I ho és, abans que res, per la possibilitat insòlita de contemplar totes aquestes meravelles sense pressions i sense gairebé cues. Potser per poc temps, pel bo i pel dolent.
Chillida es percebia a si mateix com un arbre amb els peus a la terra i els braços oberts al món. Buscava un lloc on arrelar i el va trobar als verds prats d’Hernani, el Chillida Leku, un jardí d’escultures a l’aire lliure on el públic podria relacionar-se amb la seva obra envoltat de roures, faigs i pollancres. Però també estava convençut que “el que és d’un és gairebé de ningú”, que calia compartir, recorda el seu fill Luis Chillida, que per primera vegada obre les portes del vell caserío del segle XVI a un altre artista, Antoni Tàpies, “com si el meu pare convidés un amic a casa seva”. Tàpies en Zabalaga, l’exposició que podrà visitar-se fins al 10 de gener, reuneix una selecció d’obres de petit i gran format, fonamentalment escultures, que a través dels grans finestrals es comuniquen amb les monumentals peces de l’escultor basc escampades per l’herba.
Chillida va restaurar el caserío com si fos una més de les seves obres. “Un artista ha de treballar amb el desconegut”, deia, i va deixar que l’edifici s’anés modelant a si mateix de manera gairebé orgànica durant quinze anys, sense plànols, “perquè per a ell els planificadors eren encegadors de futur”, assenyala el seu fill Luis, per a qui és important que el Chillida Leku reprengui les relacions que va tenir el seu pare amb altres creadors, majoritàriament de l’òrbita de la galeria Maeght, com Alexander Calder, Georges Braque, Alberto Giacometti, Joan Miró o el mateix Tàpies.
Eduardo Chillida (1924-2002) i Antoni Tàpies (1923-2021) van néixer amb tot just un mes de diferència i es van conèixer quan tenien 35 anys, a la Biennal de Venècia del 1958, on tots dos participaven. “Cada un va emprendre la seva pròpia recerca per camins diferents, però els va unir una veritable relació d’amistat, el seu amor als llibres, el gust per la filosofia i la poesia, la voluntat compartida per transcendir la matèria o l’interès comú per l’espiritualitat oriental. Totes aquestes inquietuds les van expressar de maneres molt diferents, però posar en relleu la diferència enriqueix la mirada”, assenyala la directora del Chillida Leku Mireia Massagué.
Empremta de cistella sobre roba (1980), mural que el pintor barceloní va regalar al seu amic basc i
LUIS CHILLIDA “El meu pare deia que el que és d’un és gairebé de ningú, que calia compartir”
que va presidir durant anys el saló de la casa familiar dels Chillida, ara és a les parets de pedra de Zabalaga com a testimoni d’aquella complicitat. Va ser també Chillida qui el va animar que experimentés al taller del ceramista alemany Hans Spinner amb la terra xamota, el material amb què confeccionava les seves lurras i del qual estan fetes també bona part de les peces que componen la mostra, com la gegantina Sabatilla ola Taula de despatx. També hi ha el seu Cantir i bota, el gegantí Cap embenat o els nínxols mortuoris Composició. “Chillida és més quirúrgic, treballa com amb bisturí, mentre que Tàpies sembla que agafa la serra elèctrica”, diu Massagué, per a qui “la figura d’un creix al costat de l’altre, i viceversa”.