La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un malson per a una bona idea
El futbol surt en un territori desconegut a l’Eurocopa, que es jugarà en condicions inestables
El futbol surt a un territori desconegut a l’Eurocopa, suspesa el 2020 pel calbot de la pandèmia i actualitzada aquest any en unes condicions encara inestables. Després de les competicions de clubs, aquesta edició s’erigeix en el primer gran torneig de seleccions nacionals, agrupades en un format de gran escala (24 equips), amb una magnitud geogràfica desconeguda –11 ciutats, des de Bakú, a l’Azerbaidjan, fins a Sevilla, a Espanya–, una circumstància que afegeix dificultats organitzatives de primer ordre. Europa encara s’enfronta a una desproporció en la resposta sanitària a la pandèmia, tant pel percentatge de vacunació com pel grau d’incidència del coronavirus i les mesures legals en el trànsit entre fronteres i assistència als estadis. El futbol està garantit, però no les seves condicions.
El cas Busquets, que ha exigit mobilitzar 17 nous jugadors pel temor d’un massiu efecte contagi a la selecció espanyola, defineix l’atmosfera inestable que presidirà l’Eurocopa.
Com passa amb els Jocs Olímpics de Tòquio, l’afany de celebrar l’Eurocopa es deu a alguna cosa més que el voluntarisme. Està en joc una reguera de milions, de què la UEFA no està disposada a prescindir. S’imposa el pragmatisme associat als contractes televisius, patrocinadors, entrades als estadis i màrqueting en general, un pastís econòmic que empeny a un esforç insospitat fa un any i mig. L’Eurocopa es va dissenyar com una celebració paneuropea en un moment de tensions i dificultats, concretades en el Brexit del Regne Unit.
Malgrat que la idea resultava atractiva, no van faltar crítiques a un pla que col·locava els aficionats en una situació innovadora i difícil. No s’havia organitzat mai una competició amb distàncies tan llargues i tants països.
La pandèmia ha accentuat els problemes fins a un grau que aquesta Eurocopa ha adquirit un aire psicodèlic, com si el presidís el somni agitat que produeix l’àcid. La seva celebració afrontarà desafiaments complexos que fins a cert punt mesuraran la qualitat de la resposta per part de la UEFA i de les diferents administracions nacionals. Aquesta Eurocopa no podrà evitar el caràcter de laboratori en unes condicions sanitàries encara preocupants.
Les percepcions estranyes també arriben al futbol. Favorits de tota la vida, com Alemanya i Espanya, han destacat per la irregularitat l’últim any. No treu el nas cap aspirant de nou encuny. Per tant, les apostes reclamen la selecció francesa, campiona del Món el 2018, i Portugal, vencedora a l’Eurocopa del 2016 i a la Lliga
de les Nacions del 2018. Als dos equips els sobren bons futbolistes en totes les posicions. Anglaterra, que no ha guanyat mai l’Eurocopa, s’enfronta a un moment interessant: no se li recorda una generació millor –el seu grup de joves estrelles no admet comparació a Europa–, però és una selecció amb una volença indissimulada pel fracàs. A un any del Mundial de Qatar, Anglaterra té una oportunitat esplèndida de confirmar el seu potencial. O, per contra, un revés tornaria els anglesos a la seva pertinaç frustració.
Espanya ha deixat els èxits tan lluny que necessita recuperar-se de nou anys de grans fracassos (Mundial 2014, Eurocopa 2016 i Mundial 2018). Luis Enrique ha agitat l’equip amb decisions desacomplexades. Juntament amb futbolistes de la generació daurada han aparegut juvenils amb poca experiència però amb un marge elevat de progressió. És un equip en construcció, obligat a trobar nous referents. Sense Sergio Ramos Espanya ingressa al torneig amb un equip jove, atractiu, sense estrelles de talla mundial, inclinat a la irregularitat. Passa de la brillantor a les concessions amb massa freqüència. Si només és un problema de joventut, l’Eurocopa li anirà de primera per madurar.
Barcelona
Xavi Hernández (Terrassa, 41 anys) es veu a si mateix com “un malalt del futbol”, una malaltia agreujada des que s’ha fet entrenador. “Abans em fixava més en els jugadors, sobretot en els migcampistes, ara vull saber si els equips fan pressió alta, si fan bloc mitjà, si el fan baix, qui salta a la pressió, com m’ho faria jo per solucionar aquesta pressió...”. Disposat a endrapar tots els partits de l’Eurocopa, competició que va guanyar dues vegades com a jugador (2008 i 2012), l’avui entrenador de l’Al-Sadd culmina amb aquesta xerrada amb La Vanguardia una segona entrega d’una entrevista de la qual dissabte passat es va oferir un primer capítol.
Té ganes d’Eurocopa?
Sí, moltes. Tinc la sensació que serà un torneig molt interessant. Competiran bé molts equips i no descarto sorpreses. És obvi que hi seran els de sempre, com Alemanya, França, Portugal –que té un equipàs–, Espanya –amb Luis Enrique, que és un gran entrenador–... però no s’ha de menystenir Croàcia, Bèlgica... És que fins i tot Suècia o Hongria tenen coses a dir.
Mirarà tots els partits?
És la meva intenció, a veure si la família em deixa... [Riu]. Ja era un malalt del futbol per defecte, però ara com a entrenador has d’estar al dia. Sempre surten coses noves, sistemes nous, situacions tàctiques que et poden ajudar com a entrenador... Això és com ser pilot, cal actualitzar-se constantment.
Com és Luis Enrique com a entrenador? Vostè el va tenir al final de la seva carrera al Barça...
És un gran tècnic i té les idees molt clares. És un paio de molt de caràcter que a més et convenç. Ell està megaconvençut del que fa, i això es transmet. És un professional metòdic i molt pencaire. Espanya té un grandíssim entrenador.
Es pot dir que Espanya és favorita, tenint en compte que l’últim títol gran va caure amb l’Eurocopa el 2012? Cal rebaixar les expectatives?
El cartell de favorita potser és massa, però candidata sí que ho és. Sobretot per la idea de joc d’en Luis, que és de ser protagonista amb la pilota, de proposar... Espanya pot fer grans coses, però favorites ho són França, que va guanyar l’últim Mundial, i Alemanya, que sempre acaba a dalt perquè és molt competitiva... I al mateix nivell que Espanya hi ha Portugal, Bèlgica, Itàlia i Anglaterra, que disposa d’una gran generació de jugadors, com va demostrar a Rússia arribant a semifinals. Hi ha tantes coses per veure... Serà molt interessant. Ve molt de gust.
S’ha posat en la pell de Luis Enrique, en el moment que decideix i comunica a Sergio Ramos que no serà a l’Eurocopa? És difícil, però tinc la sensació que la decisió ha estat molt meditada per en Luis. Va parlar abans amb en Sergio, a més. En Luis prioritza molt el tema físic, i si et fixes en la llista, els que n’han que
dat fora és perquè els últims dos o tres mesos de competició estaven a mig gas. Al final en un mes t’ho jugues tot i has d’estar al cent per cent mentalment i físicament. Això és el que ha prioritzat en Luis, i en Sergio ha competit molt poc des del gener, d’aquí ve la decisió. Pel seu lideratge natural i per la seva experiència en Mundials i Eurocopes pot ser necessari, però no arribava al màxim.
Es pot traçar un cert paral·lelisme entre aquest no a Ramos i el que va deixar fora Raúl de l’Eurocopa el 2008 amb Luis Aragonés com a seleccionador? Els uneix la resistència a una pressió ambiental que demanava el contrari?
De vegades és impossible abstreure’s d’aquesta pressió. I a més sabem que l’ombra de l’absència de Sergio Ramos acompanyarà la selecció. El paral·lelisme el veig aquí, a la premsa, en el fet que el tema farà parlar, però no més enllà d’això. El tema d’en Sergio ha estat físic. Allò d’en Raúl va ser un tema més futbolístic, fins i tot personal. En canvi, Luis Enrique ha fet públic que va parlar amb en Sergio i en Sergio va estar correcte i elegant en la reacció a les xarxes socials. Però bé, hi haurà soroll, sens dubte.
Cap jugador del Madrid convocat... Aquest atreviment només pot arribar des de la determinació d’un entrenador amb molta personalitat...
És que Luis Enrique està tan convençut del que fa... Té uns principis tan clars que ha anat en una direcció, ha mirat els futbolistes, i no l’equip a què pertanyen. El seu protocol és valorar el factor físic, el mental i el rendiment. Això és el que ha prioritzat.
Quin crac mundial nacionalitzaria espanyol?
Uns quants [riu]. Mbappé domina la faceta física i també la tècnica, domina el futbol modern. És un Messi jove, salvant les distàncies, esclar, perquè de Messi només n’hi ha un.
Sense jugadors com vostè, Iniesta, Xabi Alonso, Silva o Cesc Fàbregas la selecció espanyola ha anat baixant esglaons en el panorama internacional. És possible tornar a aquell aclaparador futbol de toc?
Si realment creus en això es pot i s’ha de fer. Jo ho intento a l’AlSadd, sobretot gràcies a Cazorla, que és un jugador superlatiu. Treballem molt durant la setmana per trobar solucions al que ens pot plantejar el rival. On serà l’home lliure, on l’espai lliure... Cal donar solucions als jugadors a partir d’un model de joc.
Però el tiqui-taca ha mort? Aquella selecció dominant, aquell Barça aclaparador, són irreproduïbles, avui?
No hi estic gens d’acord. Hi ha moltes fases del partit en què encara domines, en les que per exemple escapes d’una pressió del contrari a base de possessió. O ja amb el contrari parapetat al darrere superant aquesta línia tenint la pilota per agredir el contrari. La possessió continua sent important, sent conscients, això sí, que cal saber bé què cal fer-ne, generant ocasions, buscant solucions.
Els detractors deien que aquell joc de vegades era avorrit...
Em fa gràcia. Fins i tot ara em passa de vegades amb l’Al-Sadd. Qui fa avorrit el futbol és l’equip que no proposa i es queda al darrere. Cal donar solucions al jugador per atacar aquests plantejaments, però de vegades costa, perquè hi ha onze paios en una franja de 30 metres.
Vostè ha tingut molts entrenadors. Recorda situacions en què hagi aplicat el que un antic tècnic li va ensenyar? Guardiola per sortir de la pressió alta, exercicis de Luis Enrique, solucions individuals inspirades en Luis Aragonés, la calma de Vicente del Bosque, el caràcter de Camacho, l’anar de cara i ser honest com Van Gaal... També recordo Rijkaard, de quina manera s’acostava al futbolista... Però no només els professionals em van deixar empremta. També me’n van deixar el meu pare, Joan Vilà, Valero Rivera, Félix Sánchez, que està de seleccionador a Qatar, el meu propi equip tècnic... els meus germans... La personalitat d’un entrenador es va modelant a partir de la influència de molts altres.
Com a jugador vostè transmetia la part més lúdica del joc, en especial la passada. Com a entrenador es gaudeix?
Jo gaudeixo molt en el meu dia dia. Parlant amb els jugadors. M’agrada sentir-me escoltat, perquè això quan passa ho notes de seguida. I quan no, reacciono, pam. Quan surten en un partit les coses preparades durant la setmana també és una satisfacció. També es pateix, esclar: classificar-se per a la Champions asiàtica amb l’Al-Sadd també implica pressió. De fet, te la poses tu mateix, en realitat.
Es fa difícil imaginar-lo a vostè enfadat...
La clau és crear un bon ambient al vestidor. Em considero una persona afable i social, parlo amb els jugadors i els faig parlar. Vull saber com se senten. “Si no esteu a gust em veniu a veure. La meva oficina és oberta 24 hores”. Després hi ha la meva plantilla, és el millor que tinc. Tots han viscut el futbol del Barça, i aquest ADN el tenim tots. Tot el meu equip tècnic entén el futbol com l’entenc jo.
Quins equips li agrada veure? Els que proposen amb la pilota. Els que proposen un bloc baix i surten en transicions ràpides i al contraatac m’avorreixen més. M’atreuen els que fan la pressió alta, els que fixen la línia defensiva al mig del camp. Són més atrevits.
Noms...
No descobriré res. El Bayern, el City, a estones l’Atlètic, que m’ha sorprès...
En quin sentit?
És un equip camaleònic. Et pot pressionar a dalt però et fa el golet i s’entrega al bloc baix. Com a entrenador ara has de treballar totes les situacions, però jo des del darrere prefereixo sortir amb la pilota jugada per superar la pressió i no enviar una pilotada cap amunt sense cap sentit. La meva teoria és que cal dotar el futbolista d’eines per fer-ho de la millor manera possible, i aquí hi ha marge de millora. El talent en el futbol d’avui està desaprofitat. Cal potenciar-lo.
“Si pogués nacionalitzar espanyol algun crac de fora probablement seria Mbappé, és molt complet”
“El tiqui-taca no ha mort, en absolut; continua sent una solució en molts moments del partit”
“La personalitat d’un tècnic es va modelant sota la influència de molts altres; és el meu cas”
“Intentaré mirar-ho tot; sempre he estat un malalt del futbol, i com a entrenador, a més, has d’estar al dia”
ELS MILLORS “El cartell de favorita per a Espanya potser és excessiu; favorita ho és França”
“Sergio Ramos? Luis Enrique prioritza el físic i els dos van parlar, però és evident, hi haurà soroll”