Un altre cop amb la inflació

Dèiem fa poc que veus molt qualificades alertaven del perill inflacionari, en particular als Estats Units, on l’IPC de maig ha complert les pitjors expectatives: increment anual del 5,0% (no vist des d’agost del 2008) i del 3,8% la inflació subjacent (la més elevada des del 1992). Preocupació per aquest fet, per bé que la Fed continua postulant el caràcter transitori d’aquests increments.

Aquí, Christine Lagarde, en la seva conferència de premsa d’ahir i malgrat l’augment de l’IPC al maig (fins al 2%), va continuar sostenint la mateixa posició que la Fed: es tracta de fenòmens transitoris. No obstant això, hi ha un canvi significatiu: ara postula que l’IPC continuarà avançant fins a finals del 2021, quan fins ahir la moderació començava ja, en lloc de posposar-la al 2022. Ja ho veurem. I també calibrar l’efecte sobre l’IPC de l’eurozona que genera la revisió anual dels pesos de les partides de despesa familiar, la base per calcular l’augment general. Atès que el 2020 transports, energia, hotels i restauració van perdre posicions, l’impacte de l’augment en l’IPC general dels preus d’aquestes partides es deu estar subestimant.

I malgrat que els mercats no anticipin augments sostinguts de la inflació, i que hi ha raons de demanda embassada per explicar el que passa, els símptomes de la seva acceleració han començat a preocupar els que recorden els primers anys setanta. En un recent article (The ghost of Arthur Burns, Project Syndicate del 25 maig), Stephen Roach ens recordava com la Fed desdenyava, per transitoris, els augments de preus d’aliments o petroli del 1971-1973, cosa que l’OCDE va qualificar com la Gran Inflació. Atès el menor pes sindical, avui no sembla possible l’espiral preus-salaris d’aleshores, però la insistència de la banca central en la transitorietat del que estem veient recorda la tranquil·litat amb què Burns va contemplar l’escalada de l’IPC en aquells anys, que ja se sap com van acabar: Paul Volcker, el successor del governador Burns al capdavant de la Fed, va apujar dràsticament els tipus d’interès per reconduir finalment la inflació. Certament, la història no es repeteix. I, com hem comentat, altres forces deflacionistes continuen actuant. Però aquella sensació de déjà-vu, afegida a unes polítiques fiscals i monetàries ultraexpansives i un endeutament global mai vist, no ens deixen tranquils.

Esperem que el BCE no equivoqui el seu diagnòstic, perquè no seria la primera vegada que ho fa: el juliol del 2008, Trichet va procedir a apujar els tipus per aturar una inflació que s’acostava al 5% i, molt poc després i com a conseqüència de l’esclat de la crisi financera, iniciar el camí oposat. I és el que tenen els banquers centrals: més informació, però són tan humans com nosaltres. I, a més, saben els problemes que generaria una ràpida correcció de la seva política sobre la riquesa financera de tothom i el cost del deute. Per això la seva extrema cautela: no ho oblidin.

Els símptomes de l’acceleració de preus han començat a preocupar els que recorden els primers anys setanta