La Vanguardia (Català-1ª edició)
Com reinventar el món
Els líders dels països rics prometen una societat més verda, sana i justa
El primer dia Justin Trudeau (Canadà) va vacunar tot el planeta i es va assegurar que no hi hauria més pandèmies; el segon, Yoshihide Suga (Japó) va eliminar les emissions de carboni i va resoldre el problema del canvi climàtic; el tercer, Joe Biden (EUA) va aconseguir que les democràcies s’imposessin a tot arreu a les autocràcies; el quart, Mario Draghi (Itàlia) va fer que les grans corporacions paguessin els impostos que corresponen; el cinquè, Emmanuel Macron (França) va posar fi a la pobresa i la injustícia; el sisè, Angela Merkel (Alemanya) va frenar els designis expansionistes de Rússia i la Xina, i va eliminar el perill d’atacs cibernètics... Però com que el Grup dels Set (G-7) no és Déu, no hi va haver descans i Boris Johnson va haver de treballar també el setè dia a contracor, i resoldre els dilemes del Brexit i la pau a l’Ulster.
Una cosa són els somnis i una altra la realitat, per molt que ahir Johnson, en el seu paper d’amfitrió de la cimera de Cornualla, es marqués l’objectiu de “construir un nou món més sa, més verd i més just”, i els líders mundials es felicitessin pel compromís de donar mil milions de vacunes al tercer món. A una trentena de quilòmetres (la distància permesa per la policia), manifestants protestaven per les emissions de carboni generades pels desplaçaments dels dirigents, els seus equips i centenars de periodistes, que s’haurien evitat si la trobada hagués estat a través de Zoom.
Però un dels missatges de la cimera és que ha tornat la diplomàcia cara a cara, en què és possible estudiar els gestos i el llenguatge del cos dels interlocutors, i ja està bé de Zoom. Així, el president nordamericà Joe Biden, que fins ara no havia tingut cap trobada presencial amb altres col·legues, ha convidat la cancellera Angela Merkel a Washington per parlar, entre altres coses, de la dependència alemanya del gas natural rus i de la polèmica construcció del gasoducte Nord Stream 2.
“És fonamental aprendre dels errors de la nostra resposta a la crisi financera del 2008, combatre la desigualtat i aconseguir un equilibri més gran entre països rics i pobres”, va proclamar Johnson, extrapolant a la totalitat del planeta la seva reeixida tàctica electoral d’oferir diners i projectes d’infraestructures a les regions del nord anglès. El problema és que els habitants de Bury sí que voten en els comicis anglesos, però els de Zimbàbue no ho fan en les primàries d’Iowa.
Mentre amb una mà retalla amb el pretext de la pandèmia el pressupost d’ajuda exterior, amb conseqüències devastadores per a països com Síria, Nigèria, el Pakistan, Etiòpia o l’Afganistan, amb l’altra va anunciar ahir la donació de cent milions de vacunes (Biden va posar sobre la taula cinc vegades més), i de 500 milions d’euros per a programes educatius dirigits a nenes. “Es tracta de la nostra responsabilitat, de la nostra obligació humanitària. L’economia ha de ser més femenina o de gènere neutre”, va afirmar sense especificar el que volia dir amb una de les seves típiques frases reeixides però sense més significat.
Després de fer-se la foto de família, al voltant del foc a la platja de la badia de Carbis i durant un opulent sopar de gaspatxo de meló i turbot (que va caldre explicar als nordamericans el que era) amb patates, xampinyons locals i pesto d’all, els líders del G-7 van abordar les qüestions de l’agenda, com la necessitat de prendre una vegada per sempre mesures concretes per combatre l’escalfament global, parar els peus a Rússia i la Xina i implementar la decisió dels seus ministres de Finances d’aplicar una taxa mínima del 15% (considerada molt baixa per França i els Estats Units) a les grans corporacions. Johnson va intentar sense èxit aconseguir una exempció d’aquesta norma a les empreses de la City de Londres enmig de la sorpresa general.
“Ha arribat el moment –va dir Biden– de demostrar que som capaços de respondre als grans desafiaments del moment”. Però la idea de construir un món nou, menys pol·lucionat, malalt i injust, per bonica que sigui, pot generar notable escepticisme en vista dels precedents (altres cimeres del G-7, innombrables reunions, discursos, promeses electorals...). Ni tan sols el missatge atlantista, multilateralista i inclusiu de Biden, en contrast amb l’era Trump, no suscita fervor entre els diplomàtics europeus. “Al final sempre és qüestió d’interessos –assenyalava un d’aquests diplomàtics–; els Estats Units volen una actitud més agressiva de la UE cap a la Xina i Rússia, però nosaltres tenim Putin a quatre passes, necessitem el seu gas i Alemanya ven sis milions de Volkswagens a Pequín, mentre els nord-americans miren cada vegada més cap al Pacífic”.
Les línies divisòries de la geopolítica són un os dur de rosegar, les relacions internacionals no es reconstrueixen de la nit al dia i un món millor, més verd, sa i just no es fa en set dies. Encara que s’incorporin a la tasca, com va ser ahir el cas, la reina Elisabet II, els prínceps Carles i Guillem i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, per donar un cop de mà. És una tasca per a déus, no pas per a humans.
GEOPOLÍTICA Els EUA demanen als europeus una política més agressiva cap a Rússia i la Xina
FISCALITAT Els membres del G-7 cerquen la manera de fer que les grans empreses paguin més
L’OTAN ha tornat. Aquesta és la sensació que es respira a l’Aliança Atlàntica en els dies previs a la cimera del dilluns en què l’estrena de Joe Biden ha de servir no només per afrontar un present amb una Rússia agressiva, una Xina ascendent i l’increment dels ciberatacs, sinó també per tancar l’etapa Trump. Donald Trump va ser l’únic president dels Estats Units que va qüestionar la missió i les garanties de seguretat que són l’essència de l’OTAN, i també qui va convertir algunes de les cimeres en què va participar en xous televisius sembrant divisió i enfrontaments.
El mateix secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, reconeix que van ser temps difícils. “Els últims quatre anys han demostrat que el vincle transatlàntic a l’OTAN va més enllà de líders polítics individuals, perquè és robust i fort, i tenim institucions robustes. Tenim l’OTAN, que pot trampejar diferents vents polítics”, va dir Stoltenberg ahir en la presentació de la cimera.
“La primera cosa per a Biden és que torni a comprometre’s amb la defensa col·lectiva de l’OTAN”, va declarar a Reuters Jamie Shea, antic portaveu i alt funcionari de l’organització que va viure els temps de Trump.
Aquesta part està garantida. Biden és partidari d’una OTAN fordesembre ta, i la resta d’aliats l’esperen dilluns perquè els ho reafirmi i per saber a què atenir-se en aquesta nova etapa.
“Estem en una època de competència global i hem de respondre a moltes amenaces i desafiaments alhora”, va dir Stoltenberg. Són reptes coneguts, com ara “Rússia i la Xina, que rebutgen l’ordre internacional basat en regles”. És la Rússia amb l’actitud més agressiva des dels temps de la guerra freda, que des de l’annexió de Crimea i la crisi d’Ucraïna no ha deixat de desafiar els seus veïns europeus. A més, ho fa utilitzant tant mitjans convencionals com altres d’innovadors, com la desinformació, en què sembla que s’ha especialitzat. Tot, dirigit per Vladímir Putin, amb qui Biden s’entrevistarà a Ginebra després de les reunions amb l’OTAN i la UE.
Serà probablement el moment més difícil del seu periple europeu. Ja no són els temps de Trump, amb la seva actitud còmplice amb Putin. Biden juga una carta molt d’acord amb la tradició demòcrata, intervencionista, partidari del multilateralisme i defensor del suport de les democràcies.
Un altre dels reptes és el de la Xina. En aquest viatge a Europa, Biden ha vingut a pressionar la Unió Europea perquè formi front comú davant la puixança de Pequín, i la mateixa OTAN té per objectiu preveure les implicacions en la seguretat de l’elevació de la Xina al rang de potencial mundial. Ja el de Pequín ni l’agressivitat russa, ni tampoc contempla la utilització del ciberespai.
D’altra banda, és d’esperar que Biden continuï amb la política nord-americana de pressionar els aliats perquè augmentin les despeses en defensa, que no confiïn en excés en el gran germà de Washington. Una exigència que ja va arribar durant el mandat de Barack Obama, amb Biden de vicepresident, i que Trump va convertir en condició important. Ara, el to canviarà, però l’exigència continuarà. Hi ha un objectiu acordat d’arribar al 2024 amb una despesa en defensa del 2% del PIB. Actualment només deu dels aliats arriben a aquest percentatge, i Espanya en queda molt lluny. Amb un 1,02% del PIB, és el segon país que menys percentatge inverteix en defensa, segons els càlculs que ahir va presentar l’OTAN.
Tot i això, el secretari general de l’Aliança Atlàntica va preferir una lectura general positiva, destacant la tendència a l’alça de la despesa en defensa dels aliats europeus, contínua des del 2014.