La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mediterrània al complet
El maig del 1971, Joan Manuel Serrat se’n va anar a la Costa Brava per escriure i compondre la seva cançó Mediterráneo. “Quizá porque mi niñez / sigue jugando en tu playa / y escondido tras las cañas / duerme mi primer amor / llevo tu luz y tu olor / por dondequiera que vaya”.
Cinquanta mesos de maig després, un amic reporter –Antonio Trives– ha salpat cap al cor de la Mediterrània i allà, entre Algesires i Istanbul, ha trobat cinquanta nois marroquins, cinquanta exactament, alguns nens, en una barca a la deriva. També les cròniques es componen.
Trives em parla de Mediterráneo: “Hi ha dues estrofes de la cançó..., és com si Serrat s’hagués avançat mig segle i hi descrivís què amaga la bellesa i els colors que ens regala aquest mar”. Una és aquesta:
“Que han vertido en ti cien pueblos / de Algeciras a Estambul / para que pintes de azul / sus largas noches de invierno / a fuerza de desventuras / tu alma es profunda y oscura”.
“És la quantitat de pobles, costaners i de l’interior, que s’han ficat a les onades per escapar, a força de desventura .L’ ànima d’aquest mar és tan profunda i fosca que oculta milers de vides, tantes que, a diferència que a terra, no hi ha cap element físic que marqui el punt exacte d’un naufragi –em diu el reporter–. El mar és tan dominant que, un cop el nàufrag perd el control del medi i la seva vida queda inundada, la profunditat i foscor del mar el segella per sempre i sense anunciar quin rumb prendrà”.
Onades i foscor. Des de començament d’any, a la Mediterrània central han mort ofegats 673 éssers humans, un 1,4% més que en el mateix període del 2020.
Trives va trobar els migrants a la deriva navegant en el vaixell de rescat basc Aita Mari, de l’oenagé Salvament Marítim Humanitari.
L’altra estrofa de Mediterráneo que el porta a la pastera, diu Trives, és l’autèntica crònica, sintetitzada, de la travessia:
“Si un día para mi mal / viene a buscarme la parca / empujad al mar mi barca / con un levante otoñal / y dejad que el temporal / desguace sus alas blancas / y a mí enterradme sin duelo / entre la playa y el cielo”.
Serrat canta exactament el que li explicaven a Trives els migrants sirians arribats a Grècia: “Si el perill de morir a
Cinquanta anys després que Serrat compongués ‘Mediterráneo’, entre Algesires i Istanbul un amic es creua amb cinquanta migrants a la deriva
terra s’acosta, no hi ha altre remei que llançar-se al mar. Una vegada dins, l’esperança és arribar a un lloc segur: si no s’assoleix, almenys que els familiars tinguin un lloc on plorar-te”.
Amb onatge, els cinquanta nois no tenien a la barca res on agafar-se. Només agafar-se entre ells.
“Un viatge molt perillós per complir simples somnis”, li comentaria un dels nois, el Iassín, recolzat a la borda de l’Aita Mari. Des del seu país, Marroc, veuen Europa a simple vista, però han d’anar fins a Líbia per arribar a nosaltres.
“A Grècia em cridava l’atenció com gestionaven aquelles pors –explica el reporter–: quan eren conscients que podien morir i admetien aquesta fase, la seva preocupació ja era per als vius, per a la seva família. Els amoïnava molt que les seves mares no tinguessin un lloc on plorar-los. Això que demanaven els refugiats
en la seva ment és exactament el que canta Serrat: “Y a mí enterradme sin duelo / entre la playa y el cielo”.
Trives va embarcar amb la idea de veure com és l’equipatge d’una persona
Desembarcant a Itàlia, el primer noi marroquí es va girar cap als rescatadors i va fer una reverència de gratitud
que es llança al mar en una pastera. “Mentre navegàvem, pensava què portaria jo. La resposta va ser el que em vaig trobar: res d’objectes personals tret del mòbil (en funda de plàstic), la documentació (també embolicada en plàstics), i alguns portaven tabac. Què més portaràs si ni tan sols està assegurada la teva estabilitat a l’embarcació?”.
“Em va cridar l’atenció que, ja a bord de l’Aita Mari, després de cada menjar els nois ho recollissin tot i fossin endreçats... I per què m’ha de cridar l’atenció?”, s’interroga Trives.
Ens ha de cridar l’atenció que facin el que se suposa que fem nosaltres? Ens ha de cridar l’atenció que un d’ells sigui un apassionat a la muntanya? Al cap i a la fi, nosaltres –i aquest és el tema– faríem exactament el mateix que fan ells: buscar una vida millor.
Cap no plorava. Cap no resava. Igual que nosaltres, dipositaven la seva fe en una cosa que també és a tot arreu i tampoc no es veu: els primers senyals de telefonia en apropar-se a la costa italiana. “Mama, no estic mort”.
“Qué le voy a hacer si yo / nací en el Mediterráneo / nací en el Mediterráneo”.
Ja al port d’Augusta, el primer noi que va desembarcar es va girar cap als seus rescatadors i els va fer una reverència de gratitud.
Què significa el nom de la barca, escrit en àrab a la proa? La resposta explica tot l’estiu, les platges de la riba nord i les pasteres de la riba sud.
La barca es diu Complet.