La Vanguardia (Català-1ª edició)
La Catalunya que espanta
La gran veritat, no sé pas si l’única, la va dir Pere Aragonès: “Serà molt difícil”. El pitjor pronòstic el va fer a Carlos Alsina la diputada de Junts Míriam Nogueras: “La taula de diàleg té tots els números per fracassar”. I el brollador de sospites el va aportar el filtrador del “pla Vendrell” per a la independència: cinquanta per cent dels vots, fracàs de la taula de diàleg, xoc amb l’Estat, agitació al carrer, declaració unilateral. Gran èxit a Madrid de la filtració d’aquest document que la Guàrdia Civil va trobar al telèfon de Xavier Vendrell. Intenció evident de treure’l a la llum just ara per excitar les banderes de la plaça Colón. Resultat provisional: la qüestió catalana es planteja com la gran disjuntiva d’aprofitar una oportunitat difícilment repetible o repudiarla com a vulgar trampa d’estrategs.
Tal com s’estan jugant les cartes, és una oportunitat per als que es creguin Pedro Sánchez i la seva confiança gairebé cega en l’èxit dels indults i la taula i per als que pensen que la carta d’Oriol Junqueras és un canvi d’actitud, “la millor notícia de la legislatura”, segons Zapatero. És una trampa –“astúcia”, hauria dit Artur Mas– per als que descriuen el problema així: si l’independentisme considera que no hi ha més solució que l’amnistia i l’autodeterminació i els dos conceptes no caben a la
Constitució, la sortida negociada no és possible. Per tant, té raó Míriam Nogueras: el fracàs té tots els números. Finalment i sense transcendència visible hi ha els que, malgrat totes les dificultats, creiem en el diàleg, pensem que cal intentar-ho i defensem que aquesta generació no pot permetre que els seus fills li retreguin que no va fer el possible per aconseguir l’entesa. Fora de
Catalunya som una exquisida minoria.
Entre el document de Junqueras, les crides d’Aragonès, la invocació a la magnanimitat de Sánchez i el començament de l’acceptació dels indults, almenys per l’esquerra, aquesta ha estat la setmana del no retorn. Ja no hi ha marxa enrere en els fulls de ruta, tret que Puigdemont aparegui un dia d’aquests a Amer, faci miques la carta de Junqueras, parteixi en dos el Govern de Sánchez, i el Tribunal Suprem es vegi obligat a trencar l’idil·li naixent. I una de les percepcions provisionals al calador de l’opinió pública espanyola és que Catalunya espanta. Hi ha por real de la ruptura o del gran conflicte. I crec que en la base d’aquesta por hi ha el fet que Sánchez té un lloable i decidit propòsit d’encarrilar la solució, però no acaba d’inspirar la confiança precisa. Hi ha massa contradiccions en el seu historial.
A parer d’aquest cronista, la gran pregunta d’aquest moment crucial és: hi ha alguna cosa, alguna idea, alguna oferta, entre l’autodeterminació i el manteniment de l’estatus polític actual? Dit d’una altra manera: hi cap proposta que serveixi perquè s’acatin la Constitució i l’Estatut alhora que se satisfan les aspiracions nacionalistes? Si la resposta és afirmativa, hi ha esperança; si la resposta és negativa, poseu la conclusió vosaltres mateixos.