El dret a respirar

En els pròxims anys veurem fer eclosió en les societats modernes nous/ vells debats per guanyar nous drets socials. A conseqüència de l’emergència climàtica, veurem aflorar la mobilització per reclamar el dret inalienable a respirar aire no contaminat.

Els primers passos per avançar cap a una proposta política centrada en el dret a respirar estan promoguts pel món del pensament; no ho fa de forma directa, però si des del punt de vista metafòric, com ho ha anat expressant el filòsof italià Franco Berardi (Bifo) en la publicació de dos llibres El umbral. Crónicas y meditaciones i Respirare. Caos y poesía. Berardi explica com l’estrangulació d’Eric Garner per un policia de Nova York pel simple fet de vendre cigarrets solts, el porta a reviure: “Participar en manifestacions que cridaven ‘no puc respirar, no puc respirar’ vol dir alguna cosa especial perquè, de tant en tant, pateixo crisis respiratòries. Però al mateix temps un dia en sortir de casa meva vaig sentir uns crits. Era una manifestació de gent molt jove. La croada dels nens, com en molts llocs del món. La gent es

A la qualitat de l’aire que respirem cal sumar-hi l’asfíxia que senten els ciutadans

manifesta contra l’asfíxia de la humanitat”. El detonant és la mort per asfíxia provocada per la violència policial, com també li va passar a George Floyd, que, abans de morir, va arribar a advertir fins a vint vegades que no podia respirar. Respirar ja no és només un acte involuntari en què ningú repara en el dia a dia, sinó un acte de resistència de la societat davant els abusos del poder i dels mecanismes de control establerts pel govern. L’últim gir/metàfora és resultat de la covid, és la falta d’aire que provoca el virus que ens impedeix respirar, que ens ofega.

En un diàleg entre el periodista Lluís Amiguet i el teòleg i antropòleg Xavier Melloni celebrat a CaixaForum, Melloni va proposar als assistents realitzar una bàsica taula d’exercicis de respiració consistent a inspirar i expirar per recobrar el silenci, la calma, el jo interior que ens ha estat arrabassat per una forma de vida on el cos s’ha deixat de percebre.

A la qualitat de l’aire que respirem i la forma en què ho fem cal sumarhi l’asfíxia que senten els ciutadans davant les imposicions cada vegada més grans dels estats; el control dels impostos, el control del compliment de les restriccions de mobilitat i el control de l’acompliment d’excessives normes no ens deixen respirar. D’aquí molt poc temps, veurem com els ciutadans, ofegats, es mobilitzen per exigir el dret a respirar.