Djokovic fa caure un monument

Rafael Nadal cedeix pas davant el serbi, que es jugarà el títol a París contra l’emergent Stéfanos Tsitsipàs

Està en joc la història.

I per això, en el primer joc, que dura nou minuts, Nadal pica la pilota dues vegades apuntant al cos de Djokovic, que es protegeix amb la raqueta.

Després el balear guanya el punt.

I després, molt tímidament, es disculpa davant el serbi.

Aquest és l’estat de les coses, tot el que hi ha en joc. Nadal (35) i Djokovic (34) es disputen molt més que la final d’un Grand Slam. Parlen els números.

Nadal acumula vint títols de Grand Slam, tants com Federer. I Djokovic n’acumula 18.

La qüestió és inversemblant, impensable en la història del tennis, que no ha vist mai res igual. Sampras en té 14. Roy Emerson, 12. Laver i Borg, 11. I Bill Tilden, 10. Ningú més no suma doble dígit.

En aquell primer joc Djokovic es parapeta rere la raqueta i accepta les disculpes de Nadal, però assumeix la realitat: tots dos es maltractaran. A Djokovic el maltracta Nadal i el maltracta el públic, que l’ha esbroncat quan entrava a la pista, després d’ovacionar Nadal.

Nadal és llegenda viva a Roland Garros. S’ho ha guanyat amb el temps (no era així el 2005, quan duia pantalons pirata i tirants i, encara teenager, escombrava Gasquet i Grosjean).

Nadal és llegenda i per això li han aixecat una estàtua a uns quants passos de la Phillippe Chatrier, mitificant-lo com abans mitificaven Federer.

Tothom el venera. Tothom, Djokovic inclòs. –Algú coneix cap desafiament més gran en l’esport que guanyar Nadal en argila, a cinc sets i en una ronda avançada d’un Grand Slam? –deia Djokovic la vigília de la semifinal.

Per reforçar la reflexió, tornem als números: abans d’aquest partit, Nadal havia guanyat

al contrari. Qui es descentra és Nadal. Perd el segon set i es queixa de tot. Demana que tanquin una porta de la tribuna, que entra soroll. I es maleeix després de malgastar una dreta paral·lela.

El partit es tensa i s’endinsa en la nit, i Nadal se sent amenaçat al seu regne. Al tercer set cedeix el servei dues vegades, el seu taló d’Aquil·les (vuit dobles faltes), per a meravella i desesperació de l’audiència: el públic tem perdre’s el desenllaç in situ, a les onze es tanca París, cal desallotjar Roland Garros.

L’afer és dolorós. Els espectadors han invertit cent euros en l’entrada i ni tan sols arriben a temps de veure el tancament a casa, per televisió.

–“On partira pas” –crida París. (No ens n’anirem). Després del tie-break del tercer, guerra de nervis que es decanta per Djokovic, la graderia embogeix:

–Es poden quedar –diu la megafonia (així de contradictori és el reglament anticovid). –“Merci, Macron” –es crida ara. Fascinats, assisteixen a una escena inèdita. Això no és normal: veuen Nadal contra les cordes. Fins ara només ha perdut dos dels seus 107 partits a París. Al quart set, al cap de quatre hores de partit, crida el metge. Té una butllofa al peu i un rebel a l’altra banda de la pista. Al caient de la mitjanit, Djokovic fa caure un monument.

El torneig desobeeix el toc de queda parisenc: el públic es queda a la grada en plena nit