La Vanguardia (Català-1ª edició)
El reformisme iranià, davant l’abisme
El moviment pateix el corró del règim i ha perdut la confiança de l’electorat en aquestes presidencials
De sobte els carrers es van omplir amb cartells en els quals Hassan Rohani, llavors un clergue moderat poc conegut entre els joves, apareixia acompanyat dels expresidents Haiximi Rafsandjani i Muhammad Khatami. Faltava només una setmana per a les eleccions presidencials del 2013 i fins aquell moment la Maryam tenia decidit no votar. Jahavia tingut una desil·lusió quatre anys abans quan Mahmud Ahmadinejad va ser reelegit malgrat que milions de persones s’havien bolcat a donar suport al candidat reformista Mir Hussein Mussavi. Com molts, no va acceptar el resultat i va sortir als carrers a protestar.
“Em va sorprendre la capacitat de convocatòria dels dos expresidents, que van fer que molts canviéssim d’opinió i votéssim per Rohani fins i tot sabent que no era reformista”, diu la Maryam, de 30 anys, que aquesta vegada sí que està convençuda que no votarà. El seu desencant amb la política transcendeix els resultats del govern sortint.
El problema amb el moviment reformista, que va mobilitzar milions d’iranians en la dècada dels noranta amb l’aparició del president Jatami, és que avui està en un atzucac. D’una banda, aquest gran sector de l’electorat que els donava suport sembla haver deixat de confiar en ells, i per un altre, el Consell de Guardians va camí d’eliminar-los totalment de l’anomenat sistema democràtic iranià.
Com ja va succeir en les eleccions parlamentàries de l’any passat, aquesta controvertida junta de 12 experts en llei islàmica –la meitat clergues– ha desqualificat la majoria de noms provinents d’aquest sector polític, que defensa que les reformes han de venir de l’interior del sistema. Dels set candidats aprovats per a les presidencials d’aquest divendres 18 de juny, cinc són conservadors radicals, un és moderat i només un és reformista, encara que de molt baix perfil.
“Han comès errors estratègics i s’han allunyat de l’electorat, que era la seva fortalesa”, explica Mehdi Mahmodian, un activista reformista que va passar gairebé una dècada a la presó. “Si tinguessin la confiança de la gent, el sistema no hauria pogut eliminar-los tan fàcilment”. Creu que el gran risc que corre el reformisme és tornar-se irrellevant. Les noves generacions demanen respostes més radicals per reformar el sistema però xoquen amb polítics reformistes cada dia més conservadors i envellits.
La ruptura va quedar en evidència en les protestes de finals del 2017 en les quals per primera vegada es va sentir l’eslògan: “Reformistes i radicals, el joc s’ha acabat”. El mateix es va sentir en les mobilitzacions de novembre del 2019, de les quals els reformistes van preferir quedar-se al marge. Alguns fins i tot les van condemnar. No van diferenciar entre aquells que van utilitzar la violència i la gran massa que protestava per l’abandonament i la situació econòmica. Segons Anmistia Internacional, més de 300 persones van morir a causa de la repressió de l’Estat.
Per a la periodista Reihane Tabatabaei, un dels errors va ser donar suport a Rohani, un clergue procedent de les entranyes del sistema que no tenia cap compromís amb el moviment i que acaba el seu govern amb la popularitat per terra. “No dic que els reformistes no en siguin culpables, però sempre van ser minoria al gabinet de ministres i es van quedar callats per no debilitar el govern”, explica Tabatabaei, que com tots els entrevistats per a aquest article ha passat per presó pel seu activisme.
Només un dels set candidats aprovats per a les eleccions de divendres és reformista, i de molt baix perfil
El periodista Ahmad Zeidabadi, guanyador del premi de llibertat de premsa de la Unesco el 2011, argumenta que els reformistes estan envoltats de contradiccions. “Volen representar la gent insatisfeta que demana democràcia i llibertat, però alhora busquen governar i assumir el control d’institucions sense tenir el control real”, diu. Aquest xoc va quedar en evidència durant el govern de Khatami, que va denunciar que no havia pogut fer reformes perquè l’anomenat Meydun (el sistema) no l’hi va permetre. Fa anys Khatami va caure en desgràcia davant el líder suprem i els mitjans tenen prohibit publicar la seva imatge.
El mateix argument ha estat plantejat pel govern de Rohani. Aquests fets han confirmat la creença de molts iranians que el president no té rellevància. El veritable poder és en un altre lloc. “Les promeses no poden ser complertes i això fa que la gent sigui pessimista”, diu Zeidabadi. Un dels errors, argumenta, és no haver trobat una figura nova que aconsegueixi recollir el llistó de Khatami.
Hi ha els qui encara veuen el futur del reformisme amb optimisme. L’exvicepresident Muhammad Abtahi creu que, si es confirma la baixa participació que anticipen les enquestes, pot ser una fortalesa per al moviment en eleccions pròximes. El sistema confirmaria novament que la presència de candidats d’aquest corrent és necessària. Fins avui l’estratègia de gran part del reformisme és no donar suport a cap candidat, però això sempre pot canviar en les últimes hores.
“La societat no és lluny de les reformes sinó del sistema”, conclou Abtahi.