La Vanguardia (Català-1ª edició)
EL EPO TATGE
L’expansió fonamentalista i la pugna entre Al-Qaida i l’Estat Islàmic provoquen una violència sense precedents
tral, amb franquícies fonamentalistes en regions sense tradició islamista, com el nord de Moçambic i l’est del Congo.
Per bé que no hi ha evidències que l’EI nodreixi d’armament les seves filials, sí que hi ha enviat emissaris, ofert guia i entrenament, especialment a Líbia, el Sinaí i l’Oest de l’Àfrica, i publicita els atacs que fa als seus mitjans de comunicació. Des de les províncies africanes s’han abraçat tàctiques de l’EI per establir governs alternatius als territoris conquerits, encoratjar rivalitats locals en benefici propi o fins i tot infondre terror com a fórmula de control, amb decapitacions, una pràctica habitual a Moçambic, fins i tot a nens.
Lori-Anne Théroux-Benoni, directora de l’Institut d’Estudis de Seguretat (ISS) a Dakar, creu que la resposta dels països afectats no ha de ser només militar i adverteix de la necessitat de prevenció fins i tot en països que no pateixen violència directa però són font de finançament i aprovisionament per als gihadistes. “L’ivori de la caça furtiva o l’or que els gihadistes extreuen de les mines sota el seu control a la triple frontera de Mali, el Níger i Burkina Faso es ven a Togo i Benín; el bestiar robat al Sahel acaba en mercats de la Costa d’Ivori i les motos utilitzades per desplaçar-se provenen de la costa de Nigèria. Aquestes connexions expliquen la resiliència d’aquests grups i la seva capacitat de resistència”.
El negoci no és de poca rellevància. Un document del Reial Institut Serveis Units constata que l’Àfrica Occidental s’ha convertit en l’epicentre del comerç il·legal mundial d’espècies silvestres com ara l’ivori d’elefant i les escames de pangolí, el quart negoci il·legal amb més beneficis després del tràfic d’armes, drogues i persones.
Segons Théroux-Benoni, també és un error reduir el problema a una qüestió d’ideologia religiosa. “Sovint el suport local és una forma de supervivència, perquè aquests grups dominen aquest territori, i d’altres és per la frustració de sentir-se ofès per l’oblit d’Estat”. L’equació serveix per a la resta de territoris infectats per l’extremisme. En tots, des del Sahel fins a Moçambic i del Congo al llac Txad, a més de qüestions geogràfiques, amb fronteres poroses i territoris allunyats dels centres de govern, hi ha bosses de població empobrides, amb alts índexs d’analfabetisme i una sensació d’abandonament per part de l’Estat, que no només no respon als drets dels seus ciutadans sinó que de vegades és l’agressor amb l’excusa de la lluita antiterrorista.
Tot i que el moviment gihadista a les sorres algerianes data de fa trenta anys, l’avanç dels grups islamistes actuals al Sahel es va desencadenar el 2011, després del desgovern a Líbia amb la mort de Muammar
al-Gaddafi i que va significar la tornada al desert de mercenaris ben armats i entrenats.
L’antropòleg i expert en religions Abdoulaye Sounaye opina que la llavor és anterior i apunta a la diplomàcia religiosa duta a terme durant dècades per l’Aràbia Saudita i Qatar: “Als anys noranta des de l’Orient Mitjà es van finançar escoles alcoràniques i mesquites a l’Àfrica amb una visió més radical. Les visions tradicionals més tolerants van ser desplaçades per una interpretació salafista més extrema, que a més va venir acompanyada d’una xarxa de suport social ben organitzada, que va fer forat entre els joves. No dic que hi hagi una relació directa entre aquests estats i el terrorisme, però els gihadistes s’han aprofitat d’aquest missatge radical que d’alguna manera va preparar el terreny per avançar ara amb més facilitat”.
El modus operandi dels grups per expandir-se parla de la importància d’aquella primera llavor radical: la penetració comença amb l’enviament de predicadors extremistes. Una vegada han difós el seu missatge en escoles, mesquites o presons, han establert lligams amb altres grups locals i han obert fonts d’ingressos clandestines, el terreny està adobat per a l’establiment dels grups gihadistes. És llavors quan comencen a matar.
La lluita entre l’Estat Islàmic i Al-Qaida s’intensifica al Sahel, al nord de Nigèria i a Somàlia