La resplendor i l’ocàs

Carlos Mármol

Al’epíleg del seu Juan Belmonte, matador de toros, Manuel Chaves Nogales deixa escrita per a la posteritat –posada en boca del torero del carrer Feria– una frase carregada de drama i d’esperança: “La veritat és que jo he nascut aquest matí”. Tot el sentit de la fragilitat de l’existència està enclòs en aquesta combinació única de nou paraules. Incloses les grandeses i la misèria de la política. Les primàries que enfronten aquest diumenge Susana Díaz –La seva Peroníssima (reducta)– i Juan Espadas –l’ambaixador de Ferraz– s’haurien de llegir en funció d’aquest succint però poderós enunciat de significat ambigu. Algú (re)neixerà avui. I per tant, com cantava Bob Dylan, algú morirà (políticament). És la inevitable simetria dels oposats. Cada cosa engendra la seva contrària. No hi ha Yin sense Yang.

Precisament la incògnita principal del duel consisteix a saber qui ocuparà un lloc i qui l’altre, de la mateixa manera que en les defuncions un és el finat i tots els altres els agraïts dolençosos que sospirem i donem gràcies per no ser –per aquesta vegada– els protagonistes de l’enterrament. Des del primer dia, atès el plantejament amb què Ferraz va avançar aquestes eleccions, distanciantles sis mesos de l’hora de la successió orgànica, tothom ha pensat en aquesta equació en clau personal. Díaz mor matant o sobreviu. Espadas perd l’alcaldia de Sevilla o és elevat als altars i inaugura un nou temps. Hi ha una altra formulació: Ella ressuscita i li obre una via d’aigua al sanchisme, encara formalment hegemònic. Fins i tot una quarta versió: el president del Govern es cobra el cap de qui va forçar la seva substitució (i el converteix en un màrtir per a les bases) després del famós cuartelazo del setembre del 2016, quan el plantejament del Nus PSOE –per dir-ho a manera d’Enric Juliana– va quedar esbossat però ni de bon tros resolt.

El que ningú no s’ha preguntat, més enllà de la retòrica, és si els protagonistes d’aquesta batalla poden ser d’altres. Per exemple: conceptes, en lloc de persones. La història i la seva imitació. I si el que es dirimís aquí fos el final del PSOE tradicional i la consolidació del socialisme postmodern? I si la cruïlla degenerés en la impossibilitat que torni a governar Andalusia l’organització política que va alimentar gràcies a l’autonomia generacions de successives sagues familiars? Les tragèdies són individuals; els drames, col·lectius. Amb independència del nom que al final prevalgui, aquestes primàries no resoldran ni la renovació dels socialistes andalusos –atès el perfil anàleg dels oponents i com d’ajustada que es presumeix la batalla– ni tampoc garanteixen la reconquesta del Quirinale. Són, com escriu Chaves Nogales al seu llibre prodigiós, un ocàs amb resplendor d’aurora que a un li procura el miratge d’acabar com va començar i a l’altre la il·lusió que comença ara.

Algú (re)neixerà avui. I per tant, com cantava Bob Dylan, algú morirà (políticament)