Una transició catalana

Com que vam pactar que no explicaríem qui havia dit què, realment ara seria bastant xungo saltar-me les normes d’urbanitat que els integrants del Grup Catalunya 2022 vam acceptar des del primer dia. Però no me’n sé estar de fer una crònica sintètica dels moments que, crec, van fer avançar la nostra dinàmica de treball. No vull desvetllar-ho per la vanitat de dir que hi vaig ser (ep, un honor), sinó per la convicció que valdria la pena prosseguir amb la conversa que hem proposat. El document que dijous vam lliurar al president de la Generalitat farà sentit si té la capacitat de seguir ressonant al llarg dels propers mesos: és una crida col·lectiva per consensuar el model de país que volem ara que arriba l’hora de prendre decisions.

A la sortida de la primera onada de la pandèmia, trenta persones ens vam trobar una tarda davant de la pantalla de l’ordinador. La majoria no ens coneixíem. I malgrat la incertesa del moment i la indeterminació d’una proposta que partia de Presidència, compartíem un mateix afany: la voluntat de servei constructiva i militantment optimista, la convicció que ja és més important mirar endavant que enrere. Durant les primeres setmanes vam plantejar-nos si havíem de dedicar les sessions inicials a diagnosticar la situació del país. I quan vam començar a llistar llibres blancs i plans sectorials, vam descartar-ho de seguida. Apilats un sobre l’altre era fàcil convenir que Catalunya és un país diagnosticat per sobre de les seves possibilitats. Se sap què cal i no hi ha manera de fer-ho. No es tractaria, per tant, de descriure la realitat, sinó d’imaginar amb realisme com voldríem que fos el futur ara que el món d’ahir s’ha acabat.

Per avançar vam intuir que potser caldria dotar-nos d’una idea que ens servís com a marc de la reflexió. La icona d’una mà es va veure a la pantalla, la Victòria Alsina o el Genís Roca li van donar la paraula i se’ns va explicar un moment fundacional que podia servir-nos de mirall. El 1944 el govern dels Estats Units es va adreçar a la comunitat científica per demanar-los com la ciència i la tecnologia podien ser útils per millorar el sistema de salut, fer l’economia més pròspera i garantir la seguretat nacional. Va ser una aposta de país que va catapultar l’hegemonia nord-americana al món. No era un farol. Al cap de poques setmanes Joe Biden escrivia als rectors de Harvard o el MIT replicant aquella petició.

Podríem somniar el país amb una ambició equiparable sense perdre el cap ni la cartera? Per què no concebre la prosperitat relligada a revertir la desigualtat posant la noció de valor públic al cor de l’Administració? Es va aixecar una altra mà, els coordinadors li van passar la paraula i un dels membres del grup va regalar-nos la idea inspiradora que buscàvem. Catalunya no serà la Dinamarca del sud, d’acord acceptat, però avui sí que té la potencialitat d’actuar com un laboratori de la nova globalització: una nova fase en la qual la sostenibilitat serà el gran objectiu, la millor eina per arribar-hi serà la digitalització, i les persones –de l’educació i la cultura a la cura i l’habitatge– han de tornar a ser l’eix central de la política. Sense dir-nos-ho discutíem sobre una transició: l’evolució d’un país perquè s’adapti al canvi que implica passar de l’era d’una revolució industrial que s’esllangueix a la de la revolució digital que no té el treball com a matèria prima, sinó les dades.

També podíem trobar un mirall en la nostra història per mirar-nos el futur amb esperança. Si de Mataró al canal d’Urgell es van saber crear les condicions per fer possible la revolució industrial, per què no encertar ara amb les apostes per fer el canvi que Catalunya necessita? És el que proposem a Reset. Crida per reactivar el país. Després d’anys pensant la forma, ara cal pensar el fons del país que volem.

Catalunya avui sí que té la potencialitat d’actuar com un laboratori de la nova globalització