La guerra de sexes no s’acabarà mai

En un món ideal, les dones no criticaríem altres dones ni els homes es posarien nerviosos cada vegada que condueixes el seu cotxe. Els usos, costums, manies i prejudicis dels nascuts a mitjans del segle passat no desapareixen del tot per més que ho intentis. Encara que t’hi esforcis, gairebé sempre surt la bèstia que portem a dins.

Des que es va imposar allò políticament correcte, som més educats, però també perdem espontaneïtat i, a més, ens avorrim molt. La guerra dels sexes no s’acabarà mai per més que ens hi entestem, per bé que cal fer tot el possible per mantenir les treves i no trencar, sense motiu ni raó, l’alto el foc. El que no acabo d’entendre és per què t’has de fer amiga de totes les dones que t’envolten encara que algunes siguin unes tòtiles, ni per què has de considerar tots els homes uns enemics virtuals, quan és molt més pràctic ignorar tots els seus rampells d’ego. Ja en tenen prou, els pobres, amb assumir la pèrdua de poder.

La llibertat personal (encara que no s’és mai lliure del tot) ha guanyat i cadascú pot triar fer el que vulgui amb el seu cos i amb la seva ànima, però vigila si tens un ideari propi. Que no se t’acudeixi sortir del carril del pensament únic que s’està imposant pel que fa a les relacions entre homes i dones. Si jo fos home (que, de vegades, ho soc una mica), demanaria un full d’instruccions per no ficar la pota. Està bé convidar en la primera cita? O és millor pagar a mitges? Des d’aquí ho dic, m’estimo més pagar jo abans que treure la calculadora per dictaminar quant li toca a cada un. Una vegada, un mig nòvio que tenia, després de repartir al cèntim el compte d’un sopar i no deixar ni una moneda de propina, em va retreure que hi deixés cinc euros. No cal dir que es va quedar sense les postres.