Masculinitzar l’Església

Quan es parla sistemàticament de feminitzar-ho tot i a tot arreu, fins al punt de posar-se a l’ull de l’huracà qui faci qualsevol mínima reivindicació del masculí, o fins i tot una simple al·lusió si no és per denigrar-ho, val la pena plantejar el que passa a l’Església. Més encara quan es repeteix que cal feminitzar-la, que elles ocupin càrrecs, nomenar sacerdotes i bisbesses. Sense entrar en disquisicions teològiques, que ni em corresponen ni és aquest el lloc, és evident que tot això està plantejat en termes de poder, no de servei. Mal senyal quan en una institució com l’Església algú vol accedir-hi per tenir més poder.

Però deixant les estructures, anant a la base, cosa que agradarà molt als que s’autoanomenen “catòlics de base”, l’inqüestionable és que la immensa majoria dels fidels que assisteixen als actes religiosos catòlics són dones, no homes. Guanyen per golejada. És habitual en una missa de cada dia que més d’un 80% siguin dones i la desproporció és encara més gran en altres actes de culte. Es parla de “les” catequistes, perquè pràcticament no hi ha “catequistos”, hi ha moltes més dones a l’acció assistencial... En l’humà, sociològicament, l’Església és femenina. Encara que es digui que és un feu masculí en què manen homes.

Un altre fet que no requereix demostració és que ha caigut la pràctica religiosa, i més entre els joves. A Catalunya els joves practicants no superen un 3% o 4%, malgrat ser molt més gran el percentatge dels que han viscut en famílies que es consideren cristianes encara que moltes no practiquin, que han anat a escoles de la mateixa línia i assistit a catequesi, i en les parròquies es parla de pastoral juvenil.

Alguns analistes veuen que el canvi s’ha de produir de manera preferent en les famílies, que són l’àmbit fonamental de la transmissió de la fe i de la pràctica religiosa. En això incideix i trenca esquemes un pensador i escriptor nord-americà, Eric Sammons, un exevangèlic que es va convertir al catolicisme el 1993, pare de set fills, editor en cap de Crisis Magazine. Va publicar fa poc el llibre Deadly indifference (Indiferència mortal) en què examina l’augment de la indiferència religiosa i considera que l’Església ha perdut pes missioner. Assenyala la connexió directa entre la vida de fe en la família i el compromís religiós dels fills. Si els pares assisteixen regularment a missa, reben els sagraments, fan oració, és molt més alt el percentatge de fills en la mateixa línia, encara que hi pugui haver crisis momentànies. Però la novetat principal que aporta és que hi ha una connexió directa entre la pràctica religiosa de l’home de la casa i la vida de fe dels fills. El pare, assegura, és molt més influent que la mare en la transmissió de la fe.

Dit d’una altra manera, la crisi de la masculinitat a la societat i a l’Església té repercussions negatives directes en la fe dels joves. En conseqüència, afirma Sammons, els projectes pastorals s’haurien de concentrar de manera especial en la fe dels homes, dels pares de família. Fins i tot proposa una sèrie de dures mesures de “virilització” de les parròquies per reduir la que considera una atmosfera excessivament feminitzada.

Sens dubte és discutible i provocador. Dona un tomb al que és políticament correcte, però el cert és que el que tenim actualment no funciona.