Els gira-sols de Van Gogh

per entendre la seva obra, però res no és essencial per copsar la veritat que ens revelen els seus quadres. Potser, si coneguéssim els motius que van moure Van Gogh a pintar els gira-sols esmorteïts, en comptes de pintar uns gira-sols exuberants que alegressin la nostra mirada, els comprendríem millor. Però, a banda d’això, procurem escoltar la veritat que ens revelen. Quina és, doncs, aquesta veritat?

La veritat dels gira-sols no és “una”, ni “única”, sinó que n’hi ha tantes com observadors dels quadres. La veritat és allò que jo sento quan els contemplo. Què em diuen els gira-sols? Pot ser que no em diguin res, però pot ser que em facin pensar en la “caducitat” de la bellesa i de la vida. Aquells gira-sols esmorteïts em revelen que la bellesa que van tenir un altre dia és efímera, que la vida és fugissera. No acabem de saber si Van Gogh, en pintar-los, tenia aquesta intencionalitat primera. Però la seva contemplació forma part de l’obra com la mateixa creació per l’artista que l’ha concebut.

Uns preciosos versos de Joana Raspall ens indiquen el mateix en el cas de l’obra d’art literària: “Cada llibre té un secret / disfressat de blanc i negre; / tot allò que et diu a tu / un altre no ho pot entendre; / sent el tacte dels teus dits / i creu que l’acaricies / i que el batec del teu pols / vol dir que, llegint, l’estimes. // Tot allò que et donarà / que no ocupa lloc, ni pesa, / t’abrigarà contra fred / d’ignorància i de tristesa. // Amb els llibres dels amics / no et faltarà companyia. // Cada pàgina pot ser / un estel que et fa de guia”.

Quan llegim un text, hem d’estar disposats que ens digui alguna cosa, així com quan contemplem una obra d’art. Si no és així, la lectura és endebades i observar una obra d’art no serà cap contemplació, sinó un simple passatemps.

Llegim en el llibre dels Salms: “T’emportes els homes com si fossin un son, com l’herba que s’espiga al matí: al matí s’espiga i floreix, al vespre es marceix i s’asseca” (90,5-6). El que ens diu el Salm no és gaire diferent del que ens han dit els gira-sols de Van Gogh: la vida humana és efímera, com l’herba.

Estem tan acostumats a llegir literatura autocomplaent, d’autoajuda o de “disseny”, que ens oblidem que la literatura i l’art en general no ens ha de complaure, sinó que ens ha d’incomodar. Per això és important que ens acostumem a llegir literatura que ens faci pensar o a contemplar obres d’art que ens interroguin. No pas perquè ens diguin coses que no sabem, sinó perquè ens recordin allò que massa sovint oblidem: que la nostra vida és efímera i que val la pena ocupar-se d’allò que és fonamental, com la paràbola del ric insensat de què ens parla l’evangelista Lluc (12, 13-21), que disposat a gaudir de la quantitat de béns que havia acumulat, havia oblidat que aquella mateixa nit li reclamarien la seva ànima.

La literatura i l’art en general no ens ha de complaure, sinó que ens ha d’incomodar, ens ha de fer pensar