“El format de la desfilada ha caducat, cal evolucionar, anar a una altra història”

radora amb les dones, o s’ha mostrat més rupturista amb els moviments com LGTBI, mentre va perpetuar per molt de temps el cànon universal de bellesa femenina?

R.C- En el nostre cas hem tingut models trans donant imatge a la nostra empresa i continuo dient allò d’abans, el futur ho obviarà.

J.B.- Però som al segle XXI i la pressió de la imatge continua sent molt forta. Ho veiem sobretot en dones amb representació pública com són assenyalades, criticades i parodiades per la seva imatge...

R.C- Però tu creus que els homes no?

T.H.- Jo crec que no tant. El masclisme existeix dins de la moda des de sempre. Ja des del mateix moment en què sorgeix a mitjans del XIV són ells que agafen les regnes, els que ens deixen la faldilla mentre ells es posen aquell tipus de malla. Ja ens treuen mobilitat. Després venen i ens posen la cotilla, ens encotillen... El que sí que és cert és que la moda és un reflex de la societat de cada moment així que després tenim la sort que als anys vint va i ens alliberem, arriba Coco Chanel i ens diu bé, vinga... Però després de la Segona Guerra Mundial tornem com cap enrere amb la proposta de Dior que era molt bonica, extraordinària, però que ens torna a comprimir, i després als seixanta tot és una mica més alliberador i als setanta... Jo espero que aquest moment sí que sigui el moment d’alliberar-nos de debò.

J.B.- I que no tornem cap enrere...

T.H.- Això espero. Hi ha moltíssimes propostes, moltes dones, Maria Grazia Chiuri (Dior), Miuccia Prada, amb la seva filosofia d’oferir una altra història a la dona i nosaltres tenim tota la llibertat d’escollir el que més ens agradi o allò amb què millor ens identifiquem.

R.C.- Estic molt d’acord que la moda ha ajudat moltes dones a alliberar-se de moltes coses. Parlaves de Coco Chanel, sí, va ser gran. Ella ens va passar de la cotilla als pantalons igual que Mary Quant, que ens va posar la minifaldilla... Sí que ha servit d’alguna manera per anar alliberant-nos.

J.B.- Quin és el desafiament contemporani? Cal reformular un nou sistema que contamini menys, que sigui més inclusiu i sobretot més sostenible?

R.C.- És que la sostenibilitat no ha arribat més que per quedar-se. Cada vegada percebem en les nostres clientes una sensibilitat més gran en aquest tema. Però la realitat és difícil, és molt complicada. Nosaltres, en l’àmbit de l’empresa reciclem, fem servir energia solar, controlem plàstic, controlem paper, però quan surts a buscar teixits és molt difícil trobar-los ecològics de debò. En vestits de núvia, el fet de compaginar que siguin bonics, que siguin ecològics, que totes les capes ho siguin és molt difícil, dir que tot és ecològic seria una mentida. Estem amb companyies que es dediquen a fabricar teixits insistint que la sensibilitat és allà. Tant de bo tinguéssim aquells teixits, però encara no és així.

T.H.- Nosaltres som una empresa petitona, no produïm estocs i és una altra manera de treballar. No fem grans trameses... sí que és cert que aquest discurs està calant però aquesta és la nostra manera de treballar de sempre. Fem vestits únics, els teixits ens els confeccionem nosaltres mateixos al nostre atelier. Sempre ha estat i serà així.

J.B.- Quina és la seva connexió amb Hollywood, Teresa?

T.H.- Teresa Helbig és lenta i tot ho fa a poc a poc, però vam arribar a Los Angeles... i de sobte va esclatar la pandèmia. Ara ho tornem a reprendre amb moltes ganes. Perquè Los Angeles és un lloc que em torna boja. És un lloc on vull ser.

J.B.- Què dirien a aquelles persones que encara neguen que la moda sigui cultura? Que encara en blanc s’ha complicat amb la pandèmia. Ha estat una cosa molt dura. Molt dura. Ha estat un vertigen espectacular. Ningú no es casava.

J.B.- Com l’han superat? R.C.- Amb economia de guerra, però som en un sector que ha esperat, la núvia que es vol casar es casarà. Als Estats Units i Anglaterra van en vacunació uns dos o tres mesos per davant i ja es nota que la vida és més normal. Crec que a nosaltres ens poden faltar dos mesos però ja som gairebé allà.

T.H- La pandèmia ens va tocar, allò de Los Angeles es va parar però jo soc una llançada així que per mantenir la il·lusió i l’equip vam muntar Petite Helbig. Tot per sustentar les ganes i la il·lusió. A més obrim el nostre showroom a Madrid... Amb el mal temps, ja ho veus, nosaltres ens llancem.

J.B.- Per què aquesta asimetria de sempre entre dissenyadors homes i dones?

R.C.- A la vida de la dona hi ha molt de sacrifici si ets al capdavant d’una companyia. Hi ha moltes coses que deixes al camí i moltes no estan disposades a fer-ho. No és ni millor ni pitjor, simplement és una realitat.

T.H.- La renúncia és certa. Però jo crec que de veritat ve de molt enrere. Que ens ho han posat difícil històricament. Però aquí hi som totes ara amb la sororitat i l’empatia.

J.B. Carmen Mir, Madame Grès, Jeanne-Marie Lanvin, Madame Vionnet... hi ha molts noms de grans dissenyadores que s’han diluït...

R.C.- Però van renunciar? Van triar? Doncs no ho sé. Jo en el meu cas sí que vaig escollir, no sé si gaire bé o molt malament, però ho vaig fer.

T.H.- En el meu cas, el trepant de la meva mare, sempre independent, i això ja ho porto en vena. Ho vaig triar.

J.B- Tenen referents?

T.H.- El meu referent és Saint Laurent! Jo ja l’anomeno tito Saint Laurent. M’enamora. Per descomptat Chanel, Alaïa, McQueen... he plorat d’emoció veient les seves desfilades. Hi ha dissenyadors que em fan vibrar. Cada vegada em costa més, crec que al final tantes desfilades, tanta roba... cada vegada costa més per a què tant? No necessitem tanta roba. Han de romandre les coses amb essència, ben fetes...

R.C.- Van sorgint. Van canviant com la vida. No he tingut un referent, n’he tingut molts. Jo diria que els meus referents han estat la roba que m’he volgut posar a cada moment.

J.B. - Quina va ser la seva relació amb Karl Lagerfeld, Rosa?

R.C.- Jo era molt agosarada en aquell moment. Vaig pensar “tots aquests dissenyadors que són tan famosos i només fan un vestit de núvia...” Em vaig dir, “ves a veure’ls, explica’ls que tens qualitat, els millors teixits, els millors fabricants i els demanes una col·lecció de nòvia. Els dius, jo te la fabrico i te la distribueixo”. I així va ser amb Karl Lagerfeld i amb Jesús Del Pozo... Lacroix.

J.B. - Què diu la roba de qui la porta?

T.H.- No és el que emetis. És el que et fa sentir. És com la teva armadura. No és l’últim, és el que perduri en el temps.

R.C.- Hi ha una frase de Coco Chanel que m’agrada molt, diu una dona s’ha de sentir elegant i fabulosa. I elegant i fabulosa és diferent per a cada persona. Per això crec positivament que la moda és actitud.

J.B. - Més enllà de produir roba, quin camí ha d’emprendre la moda? Algunes grans empreses que s’estan convertint en generadores de contingut cultural.

T.H.- Acompanyar la moda amb altres arts és una meravella. Vam fer els primers fashion films ,Un atracament amb Helbig... fer coses lligades amb la moda té la seva gràcia.De mica en mica haurem de canviar la manera de presentar la nostra moda.

J.B. - Ha caducat el format de desfilada?

R.C.- Per mi sí. Cal evolucionar aquest tema, anar a una altra història. La desfilada no és l’ideal avui dia per transmetre les meves clientes. Cal inventar.

T.H.- Haurem de reinventarnos i explorar altres formes. Col·laboradors, fashion films, curtmetratges... altres coses. Cal canviar perquè tot allà fora va canviant.

J. B. - Acabem amb una definició de la moda que us identifiqui.

R.C.- És una actitud, sens dubte. I estar elegant i fabulosa, com deia Coco Chanel em sembla una definició formidable.

T.H.- Fer vestits únics que posin en relleu l’artesania, que perdurin en el temps i que no passin desapercebuts.

vida de Marianna Ucría,

La llarga

Un, ningú i cent

Un tramvia anomenat

Música