La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’excitant Anglaterra i els seus vells dimonis
La llista és tan llarga que només sorprèn l’absència d’Anglaterra. Rússia, Espanya, Itàlia, Alemanya, l’antiga Txecoslovàquia, França, Holanda, Dinamarca, Grècia i Portugal figuren en el palmarès de guanyadors de l’Eurocopa, des de la seva primera edició, el 1960. Ha passat de tot a Europa, des d’aleshores, però algunes coses no canvien: la incapacitat de la selecció anglesa per guanyar el torneig.
La seva candidatura no ha estat mai tan forta com en aquesta ocasió. A Anglaterra no li falten jugadors de primera línia per endur-se l’Eurocopa. Li sobren recursos a gairebé totes les línies, tot i que torna a presenta un dèficit considerable. Cap dels seus porters no ofereix prou garanties. Pickford, de l’Everton, representa la connexió amb un model de porter superat pel pas dels temps, un problema recurrent des de fa dècades al futbol anglès. No és fàcil trobar un porter natiu a la Premier.
Les repetides frustracions d’Anglaterra no s’han produït per l’escassa consideració que li mereix l’Eurocopa. Dos anys després de guanyar el Mundial del 1966 a Wembley, els anglesos van arribar a les semifinals amb l’etiqueta de favorits. Van perdre contra Iugoslàvia i d’ençà de llavors no han arribat a una final. Van convertir l’edició del 1996, disputada a les illes, en una recreació patrimonial del futbol, presidida per una cançó perfecta: Three Lions .“It’s coming home, football’s coming home” (Torna a casa seva, el futbol torna a casa seva), cantaven David Baddiel, Frank Skinner i els Lightning Seeds en ple esclat popular del britpop. Alimentat amb la nostàlgia de la victòria al Mundial del 66, l’ambient estava perfectament dissenyat per a un èxit que no es va produir.
Diverses formidables generacions han passat sense deixar petjada. Dels Banks, Moore i Charlton fins ara s’han succeït les decepcions. El fracàs a l’Eurocopa 2004, disputada a Portugal, va pesar com una llosa per a gent com Gerard, Lampard, Scholes, Beckham i Rooney. Com tantes altres vegades, el seleccionador, el suec Sven Goran Eriksson aquell torneig, va ser incapaç de trobar l’acomodament correcte a un magnífic grup de jugadors, en especial al seu prestigiós grup de migcampistes.
Aquesta Eurocopa presenta el mateix dilema que llavors: com es pot arbitrar una fórmula que funcioni amb tots els millors talents dins de l’alineació. No són talents de segona fila. No s’han aplegat mai en la selecció anglesa tants joves, bons i diferencials futbolistes. Pot ser que algunes seleccions –França i Portugal, sobretot– s’hagin acreditat més els últims anys, però cap equip no desperta tantes expectatives com Anglaterra i els seus prometedors joves.
Afavorit per l’impacte de l’àmplia varietat d’entrenadors estrangers a la Premier League, el futbol anglès ha canviat el pas. Les seves joves seleccions van conquerir el Mundial sub’20 i sub’17, planter de la selecció que va a l’Eurocopa. Jugadors
com Phil Foden, Mason Mount, Jadon Sancho, Jude Bellingham, Bukayo Saka o Marcus Rashford són figures indiscutibles de la nova generació mundial. Se’ls afegeixen estrelles consagrades, entre les quals destaca el fenomenal Harry Kane, i un dels jugadors més especials que ha il·luminat el futbol anglès durant dècades: Jack Grealish, el brillant mag de l’Aston Villa.
Impressiona el potencial anglès abans del campionat. Disposa dels recursos que
La seva candidatura no ha estat mai tan forta com en aquesta ocasió; a Anglaterra no li falten jugadors de primera línia
calen per posar fi a 60 anys de frustracions. Un cop més, el seleccionador, aquesta vegada Gareth Southgate, es veurà obligat a lluitar amb l’amarga experiència anglesa a l’Eurocopa, les enormes expectatives que genera el seu equip i la dificultat per resoldre una equació impossible per als seus predecessors: reunir en l’alineació tants excel·lents jugadors –migcampistes d’atac majoritàriament– i que la barreja funcioni.