La rapidesa i l’odi

Si hagués sabut el seu final tortuós, potser se li hauria tallat la inspiració, però l’emperador romà Juli Cèsar va tenir una toc d’enginy la tarda en què es va posar intens i va deixar anar allò de “m’encanta la traïció, però odio el traïdor”. Vaig recordar la frase del militar i polític romà quan ahir el capità dels Països Baixos, Georginio Wijnaldum, va explicar somrient i desacomplexat el seu fitxatge frustrat pel Barça. “El club no acabava de fer el pas i el Paris Saint-Germain va aparèixer i va ser més ràpid i més resolutiu”.

Més enllà del tirabuixó semàntic –ràpida i resolutiva era la meva mare llançant la sabatilla des del passadís quan s’enfadava, Georginio, a tu el PSG et va folrar les presses amb bitllets de dòlar–, la cobra de l’ex del Liverpool als culers posa els odis al seu lloc.

Perquè sincerament a mi l’arribada de Wijnaldum m’il·lusionava tant com un plat de coliflor bullida un divendres a la nit, de manera que la traïció ja em sembla bé –no sé si tant com perquè m’encanti, però el futbol no entén de passions amb fre–, però sí que em facilita apuntalar les meves antipaties. Odi etern al traïdor: al PSG.

Perquè fins i tot abans de la fugida de Neymar, el club parisenc s’havia convertit en un mal de queixal per als culers, en una mena de busca-raons d’escola amb cinturó luisvi (Louis Vuitton per als de barri obrer) disposat a prendre’t el berenar al pati i regalar-lo al seu majordom. Però una cosa és que et pispin l’estrella brasilera de la pròxima dècada per guanyar un total de zero Champions des d’aleshores o que l’interès en jugadorassos com ara Verrati o en centrals roca com Thiago Silva o Marquinhos acabi en no res perquè els galls farcits de petrodòlars no venen i una altra cosa molt diferent és que un mig centre rocós holandès, que enamorava més aviat poc al culeram, et cridi a la cara que ja ni tan sols ets tan ric ni tan guapo com abans i ho disfressi de rapidesa.

Que el Barça ja no sedueix ni per joc ni per expectatives de victòria ni per diners és una cosa que els culers ja fa anys que assimilem.

Per això, com deia Juli Cèsar, amor a la traïció, odi al traïdor. Perquè ara com a mínim ens hem estalviat que un bon futbolista que no estima els colors blaugrana –sí, com gairebé tots, però que no es noti– talli la progressió de joves perles com ara Ilaix Moriba o fins i tot Nico González i a canvi tinc il·lusions renovades. Ara cada any a la Champions esperaran els tres millors moments esportius de l’any: el dia que la guanyi el Barça, el dia que eliminen el Madrid i el dia que el PSG i la seva galàxia d’estrelles fracassa una vegada més. Sense cap rancúnia, mes amis.

L’arribada de Wijnaldum m’il·lusionava tant com un plat de coliflor bullida un divendres a la nit