La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un lloc sota el sol
Armenis, sirians, etíops, antinuclears i opositors russos intenten aprofitar la visibilitat de Ginebra per defensar les seves múltiples causes
Sota l’implacable sol del migdia, a més de 30 graus, diverses desenes de voluntariosos armenis es van manifestar ahir a Ginebra, exhibint petites pancartes, per denunciar la situació del seu poble després de la recent guerra de Nagorno-Karabakh i l’actitud de l’Azerbaidjan. “No som un detall de la història, una estadística –va afirmar un portaveu–. Som un poble mil·lenari, amb la mateixa dignitat que els russos i els nord-americans. Tenim el dret d’existir. No volem ser els peons del joc d’escacs de les potències al sud del Caucas”.
La policia suïssa va obligar que totes les protestes es concentressin, per motius de seguretat, a la immensa esplanada de Plainpalais, a dos quilòmetres de Villa La Grange, l’escenari de la cimera entre Biden i Putin. Havien de ser actes estàtics, no marxes a peu. Diversos grups es van alternar, cadascun amb el seu propi drama i reivindicacions. La ubicació escollida era tan enorme que això va empetitir encara més les concentracions. Ahir a la tarda hi va haver una manifestació conjunta, una protesta que va voler ser ecumènica i plural, avalada per partits d’esquerra. Només el pragmatisme suís pot organitzar una cosa així.
Les cimeres internacionals sempre són aprofitades per muntar accions alternatives o per cridar l’atenció sobre causes diverses. En aquest cas hi havia motius sobrats per apel·lar a Biden i Putin. Dimarts, la vigília de la reunió, va ser el torn de la solidaritat amb l’opositor rus Aleksei Navalni. Els organitzadors pretenien fer-ho a prop de la seu de l’ONU, però les autoritats suïsses van ser inflexibles. Era un lloc massa pròxim a l’hotel Intercontinental, quarter general de la delegació dels Estats Units.
Ginebra va ser també plataforma per als refugiats sirians en el seu crit contra una guerra que ja fa deu anys que dura. Els etíops de la regió del Tigré, per la seva banda, han volgut posar el focus en la tragèdia que pateixen, un conflicte en el qual la fam s’utilitza com a arma de guerra.
No podien faltar a la cita els pacifistes. El grup suís Campax se les va enginyar per desplegar una gran pancarta (“Pau i seguretat a través del desarmament”) sobre el llac Léman, poc abans que aterrés l’avió de Putin. Els activistes no només van demanar a Rússia i els EUA que redueixin els seus arsenals, sinó que no desenvolupin noves armes atòmiques, perquè siguin un exemple que dissuadeixi altres membres o potencials integrants del club atòmic.
Molts van pugnar per una visibilitat col·lateral durant la cimera, objectiu gens fàcil perquè la majoria dels 3.000 periodistes acreditats van estar tancats en dos centres de premsa.
La màgia d’acostar-se al poder és irresistible. Va ser graciosa, i irònica, la crònica d’un redactor de Tribune de Genève, el principal diari de la ciutat helvètica. Li van prometre, com a gran scoop, “un minut amb Biden i no més”, sense poder formular preguntes. El periodista suís va haver de presentar-se tres hores abans, el dia de l’arribada del president nordamericà, i passar múltiples controls. Finalment la promesa es va complir i va ser una mica més d’un minut. Va poder veure, mut i dret, com Biden rebia a l’hotel Intercontinental les autoritats helvètiques. I res més. En les cimeres molts busquen trobar el seu lloc sota el sol, i d’altres, complir amb el seu deure professional.
Un periodista suís ironitza sobre “el meu minut amb Biden”, a qui només veu i no pot preguntar res