Biden i Putin, cara a cara a Ginebra

Joe Biden i Vladímir Putin van mantenir ahir a Villa La Grange de Ginebra la seva primera entrevista com a presidents dels EUA i de Rússia. Un fa cinc mesos que ocupa el càrrec i l’altre regeix els destins del seu país des de fa vint anys. S’esperava molt poc d’aquesta trobada, que va començar amb cares llargues i visible tensió, en el moment més baix de les relacions bilaterals des de fa anys. Biden i Putin s’acontentaven amb normalitzar el seu contacte diplomàtic, malmès per l’annexió russa de Crimea el 2014, empitjorat el març passat quan l’un i l’altre van encreuar el qualificatiu d’“assassí” i, després, amb retirades d’ambaixadors i expulsions de diplomàtics. Es tractava de restaurar, si més no en part, unes relacions avariades.

Putin va ser el primer a comparèixer davant la premsa, després d’una cimera cara a cara de més de tres hores, i ho va fer per anunciar que havia apreciat un clima constructiu, sense notes d’hostilitat; va afegir que l’ambaixador rus tornaria a Washington i el nord-americà a Moscou. Per la seva part, Biden va manifestar que la discussió havia estat pràctica, que el to havia estat bo, positiu, i que d’aquí sis mesos o un any podria dir més sobre la utilitat de la reunió ginebrina.

Tot això significa que les relacions entre els EUA i Rússia han entrat en una fase de progrés franc? Seria arriscat afirmar-ho. Potser la gran pregunta respecte a aquestes relacions bilaterals és la següent: fins a quin punt es poden millorar o, simplement, normalitzar-se ara? I, també: hi ha una veritable voluntat política de fer-ho? Rússia conserva encara un temible arsenal nuclear, però la principal preocupació de Biden –un avesat coneixedor de la política internacional, després de passar per la Comissió d’Exteriors del Congrés i ser vicepresident vuit anys amb Barack Obama– no és Rússia, sinó la Xina. Biden sap que Rússia, un país de passat comunista governat amb maneres autocràtiques, i en la gestió del qual pesen

Els dos presidents van valorar positivament la reunió, celebrada en hores baixes de la seva relació

els interessos particulars dels oligarques, té unes possibilitats de progrés econòmic determinades. I, alhora, sap que la Xina, el país més poblat del món, ja fa molts anys que muscula la seva economia i que té unes ambicions expansionistes que es corresponen més amb el seu poder que no pas les de Rússia amb el seu. També ho sap Putin, que prova de tapar les seves debilitats mantenint l’hipotètic pols amb els Estats Units, el seu rival històric. Aquesta rivalitat l’alimenta amb accions com la ja esmentada de Crimea, o el suport a les tropes prorusses que combaten a l’est d’Ucraïna o les tensions més recents a Bielorússia. Són conflictes d’intensitat relativament baixa, que li permeten conservar un cert control sobre les que van ser repúbliques soviètiques en temps de l’URSS, a més de mantenir viu el seu pugilat amb els EUA. No és probable que estigui pensant a renunciar-hi, perquè són els que li donen visibilitat. Òbviament, encara que siguin de baixa intensitat, aquests conflictes no milloren gens ni mica les relacions bilaterals.

Tampoc no contribuiran a millorar-les els ciberatacs amb origen a Rússia contra institucions públiques o privades dels Estats Units, que ahir Putin va negar, però, segons va advertir Biden a continuació, els EUA podrien respondre-hi de manera contundent. Aquestes són agressions directes, que Biden no pot admetre. I no només per una qüestió d’amor propi: també pel potencial lesiu que comporten. Tot i això, no està clar que Putin renuncïi completament a les seves polítiques agressives. A falta d’altres recursos, en depèn en bona mesura la seva presència al tauler internacional. I si una cosa no vol Putin és perdre aquesta presència, aquesta aparença de superpotència, no perquè pensi que serà l’avantsala de grans conquestes globals, sinó per l’efecte que té a l’hora de cohesionar el sentiment nacional i pel ressò enfortidor que li proporciona en l’escena política del seu país.