De l’èpica al pragmatisme

L’alta política exigeix fets. Però l’ús de les paraules adequades és el pas previ i part de l’estratègia. Ho saben bé els banquers centrals, que amb un matís verbal poden causar oscil·lacions als mercats, però també els polítics i els diplomàtics d’alt rang, conscients que un terme en lloc de l’altre és susceptible de provocar frustracions o trencar negociacions.

En la jornada inaugural del Cercle d’Economia, el president de la institució, Javier Faus, va reclamar a la Generalitat “realisme i pragmatisme” més enllà de l’èpica. I el màxim representant de la Generalitat, Pere Aragonès, va acceptar el desafiament. Va admetre que ja no és el temps de la retòrica, sinó que és hora d’abordar “una nova etapa a Catalunya i una posada al dia”. I per això va fer servir un vocabulari estudiat, que forma part del missatge.

No va utilitzar la paraula referèndum, sinó que va insistir en la necessitat d’una “solució ratificada”. Tampoc no va fer referència a represàlies genèriques, sinó que va esmentar, davant d’una platea d’empresaris, greuges concrets com “el dèficit fiscal” o “l’incompliment de les inversions” i va reclamar la gestió directa de l’aeroport, del port i de la Zona Franca. En resum, poca gesticulació i moltes reivindicacions basades en argumentacions econòmiques.

El president Aragonès eludeix l’enfrontament polític al Cercle per centrar-se en l’economia

El punt de partida, en paraules d’Aragonès, és tornar a la Declaració de Pedralbes. Conscient que hi ha divergències i distàncies, aquesta crida al diàleg i la negociació representa un canvi de clima en què es percep un esperit renovat de cortesia. Perquè si, com va recordar el president Aragonès, és obligació de l’Estat formular alguna proposta, la Generalitat va acceptar que les seves reclamacions tinguin lloc en el marc institucional de la taula en què hi haurà les dues parts. Aragonès hauria pogut aprofitar la platea per incidir en l’ideari polític de l’independentisme, però va entendre que no eren ni l’escenari ni l’ocasió.

En aquest sentit, el fet de centrar la seva intervenció en temes econòmics va ser la millor manera de deixar obertes totes les portes.

La Catalunya que va dibuixar el president es perfila com una economia més productiva, capaç d’atreure talent sense convertir-se en un paradís fiscal, amb una aposta cap a la transformació verda i, segons les tesis de l’economista Mariana Mazzucato, amb una administració pública que no només redistribueixi riquesa, sinó que també contribueixi a l’emprenedoria, gràcies a l’impuls a un augment de la col·laboració entre el sector públic i el privat. Al marge de si aquestes intencions es traduiran algun dia en realitat, es pot dir que si Aragonès volia buscar una certa complicitat amb el Cercle d’Economia, va saber escollir, davant de l’exigent auditori dels empresaris catalans, les paraules adequades.